Circumloqui amb retorn a la plaça de Sant Jaume

Potser que comencem a aplicar els instruments que ens proporciona la nova operativitat filosòfica als problemes polítics i socials que actualment ens afecten. Tenim la noció de de-construcció (ja s’accepta desconstrucció) que ens pot ajudar a plantejaments nous i inèdits de problemàtiques modernes de govern sense solució possible, com és la relació i definició actual de ciutat i país.

Quan estudiava geografia va començar a aparèixer –al menys al meu àmbit cultural– la noció de “conurbació” referint-se a l’engrandiment progressiu de les ciutats a conseqüència de la tecnologia productiva industrial i dels progressos de les tècniques agrícoles que buidaven les àrees rurals i remetien la gent vers les ciutats (molt diferent tot plegat de les grans migracions de la segona meitat del XIX i inicis del XX –fins la primera guerra mundial–) migracions degudes a la crida de mà d’obra assalariada marginal als riscs aleatoris del sector agrari.

La conurbació volia i venia a ser una ordenació planificada del territori, la racionalització de la convivència en una societat acceptada com un seguit de segments econòmics, professionals i humans que convivien cadascú al seu racó i tots plegats cada membre amb la seva idiosincràsia. Recordem les ciutats dormitori pels assalariats i les residencials pels dominadors benestants amb les diferències acumulades i contrastades de caràcters i maneres singulars de cada persona, grup familiar o entitat social. Però la realitat sense aturador de l’evolució socio-tecnològica ho porta tot en orris. Les ciutats no eren conurbacions sinó enormes ventres de necessitats i d’oferta de mà d’obra barata i de consum, nuclis que creixien i pressionaven constantment. Succeí als Estats Units, després a Europa i, successivament, Amèrica del Sud, Àfrica i Àsia, fins arribar a concentrar en unes poques àrees de terrenys ingents quantitats d’humans clamant benfets, beneficis i accessibilitat a tot.

Això ens porta a fer nous plantejaments polítics i socials d’aquestes immenses àrees urbanes que ningú sap en realitat de què consten ni que s’hi bull perquè constantment hi esclaten conflictes. Que no és el mateix una ciutat que una àrea urbana, és evident. Una ciutat admet una regulació precisament pels seus límits conceptualment assumibles. Es tracta de resoldre cada fragment separat dels altres i només vetllar pels serveis que siguin necessaris en comú, com l’aigua, els aprovisionaments, les energies i el transport col·lectiu. Les altres qüestions, s’entenen com privades de cada i per a cada sector.

Doncs aquesta no és la solució ideal perquè no és el mateix quelcom que ha de ser compartit que si aquell quelcom ha de ser privat; compartir demana una regulació estricta que exigeix acomodació, mentre que el que és privat pot suportar tota mena d’irregularitats sensates o arbitràries..

A més, tal com s’han anat estructurant les conurbacions –que ara ja entenem com espais metropolitans– és un fet que hi ha, per no dir guetització, unes concentracions especifiques de tipus professional i/o d’origen nacionals, a més de certes orientacions d’ofertes de producció i de mercat, que converteixen aquell indret urbà en organitzat segons certes ofertes i certes necessitats específiques que demanen atencions diferents que les que puguin exigir o tenir altres concentracions humanes. L’observació de la realitat mostra tot això a bastament; conseqüentment no és el mateix  una part de l’àrea metropolitana que una altra sota la mateixa organització política general. Queda clar que una cosa és la responsabilitat de l’Ajuntament, una altra és la responsabilitat ,metropolitana i una molt diferent és la de l’orientació política (en quan a principis de producció o de distribució de béns) vers la que es pretén ordenar o dirigir aquell nucli demogràfic encara denominat o entès com ciutat. La vila (en el sentit ampli romà de família), el barri, l’ajuntament, la comarca i l’Estat (projecte en comú que vol orienta el que en diem país), cadascun d’aquests agrupaments socio-demogràfics té les seves responsabilitat convivencials, educacionals, sanitaris, de lleure, de comunicació i de sociabilitat real de subsistència humana, amb problemes que interessen els uns però que son indiferents pels altres. La política és una gestió unificada i distributiva de tot plegat. 

Amb exemples concrets i a l’àmbit local català podem verificar aquesta realitat considerant la lluita política i social a Catalunya que torna a estar a la plaça de Sant Jaume; que si l’Ajuntament, la ciutat, que si els interessos i desigs de les àrees metropolitanes, o els de la Generalitat, el país. En altres temps això podia ser un pla estratègic per lluitar per la llibertat, però actualment és una estupidesa. Actualment que sembli el que es vulgui però no hi ha ciutat sense un país darrere. El que vol la gent és benestar, continuïtat i seguritat humanes (nivells, obvi, subjectius i mutables a cada moment individual o social dels que conformen la conurbació i el territori). La gent del nou-cents català ho va entendre tot seguit: Catalunya ciutat.

Vist: 7 vegades