Dalí, Picasso, Bataille. Un subconscient comunista, feixista o capitalista

Em sembla que parlem molt però no sobre el que cal parlar, a més d’entendre que parlar no és xerrar sinó esbrinar, voler saber, conèixer i dominar l’entorn natural i social, que la naturalesa sigui a l’abast de tots i per a tothom a parts segons necessitats reals, i que a la societat s’hi pugui estatjar amb les comoditats adients.

Aquestes són les reflexions que el proppassat segle XX menaren Dalí, Picasso i Bataille, tant mitjançant les formes com els mots: ut pictura poiesis, les formes són idèntiques als mots, o també als instruments que en sorgeixin (deien els clàssics, els renaixentistes i hem de dir els presents). Una exposició, al museu Picasso de Barcelona, tot comparant l’afecció-rivalitat entre Picasso i Dalí ens  invita – per unes dreceres proposades entre d’altres per J.-J. Lahuerta – a repensar el rol social real i cultural (sensible, emocional i mental) de l’art. És estremidor!

Picasso i Dalí són dos personatges – no són els únics, cert – que s’enfronten a les solucions establertes fins al seu temps per captar i entendre algunes de les  solucions problemàtiques que plantegen les arts i que no hi ha manera de sortir-se’n des dels procediments establerts. Entren, doncs, als problemes específics que els plantegen les seves àrees; cadascun a la seva manera, segons el seu criteri. En part sembla que és una qüestió de representació de perspectives: la falsa del renaixement que es desentén de la solidesa de l’espai entre els objectes; la geometria no és una solució sinó un plantejament unilateral sobre la ubicació de l’entorn real. I aquella altra perspectiva (punt de percepció per captar les coses adequadament) que només és amatent a l’aparent evidència que ofereixen els ulls, ignorant o desconeixent que els ulls miren des dels sentiments i les emocions i les càrregues intel·lectuals que hi ha al cervell. Mirar és construir allò que es mira; el surrealisme ha aparegut a l’horitzó perspectiu. Problemes de gremi, hom pot pensar.

De cap manera, perquè això es pensa en el moment del desenvolupament brutal del capitalisme industrial i de la modificació total de l’emplaçament tradicional dels humans sobre la faç de la terra. Aquest terratrèmol social provocarà als afectats canvis radicals de percepció de la realitat. No és el mateix veure les coses des del pis principal (amb accés especial exprés per escalinata) de les vivendes de la ciutat, que viure com a subordinat assalariat a l’entresol – sempre, nit i dia, al servei dels del principal – o bé viure com llogater, successivament als altres cinc o sis pisos de la casa. Obvi els condicionants relacionals humans i les perspectives sobre el carrer i la ciutat són ben diferents segons l’alçada del sol des de la que hom viu instal·lat. [Un incís: tot això ara és simbòlic, però fou molt real i si bé ara els replans més preferits – no oblidem que hi ha uns ascensors ràpids i fins i tot directes i interiors – són els àtics i sobreàtics, amb jardí i piscina privada, amb la possibilitat, ben prompte, d’accedir-hi per helicòpter.]

Doncs aquest canvi de perspectives i la seva captació mental i representació plàstica, dissenyada, és el que es plantejaren Picasso i Dalí i que Bataille assajà de raonar davant de la insistent rebel·lió social i la consolidació de la societat capitalista amb els fets socials del comunisme i del feixisme – la revolta dels que no eren tractats degudament, malgrat ser tan humans com els altres -. Les classes socials, explotadors i explotats, radicalitzen les seves entitats; amb excepció  dels que se n’ha dit pertanyents a un determinat “grau d’acontentament”. Amb una altra observació encara: que existeix un subconscient, o inconscient, a totes parts; segments i estructures de les persones i de les societats humanes, i que aquest rosec actua, treballa, furga, cercant sempre compatibilitats i altres coses gairebé impossibles de calibrar, com són les emocions, les satisfaccions, el dolor, el que s’entén com justícia i/o injustícia (seria el terme mig, però que cadascú estableix segons la seva pròpia consciència i no sobre un raser cert i veritable, si és que fos possible). Picasso pel seu compte arriba a pensar i dir que “la pintura és una altra manera de fer la guerra que socialment cal fer”. [Miró, un altre interfecte, ho expressarà a la seva manera amb altres aportacions i solucions. Però la consciència del conflicte hi és.]

Bataille, agut, sagaç, el gran especialista filosòfic del psicoanàlisi de l’inconscient i del subconscient individual i social, descriu amb contundència els entramats psico-mentals de les persones i dels grups socials, però les seves analítiques, si bé converteixen en sensibles els creadors, rellisquen pels observadors: la societat no vol assabentar-se ni veure-ho a la nova creativitat, els hàbits perceptius ho impedeixen. La reflexió psicoanalítica s’ofega al bell mig dels mars de les estructures oficials de tractaments. Només les inquietuds dels plàstics incorporen  les solucions aportades seguint els biaixos d’una confusió real entre formalisme (esteticisme) i realitat oficial; el passat no arriba despenjar-se degudament. Tanmateix els arquitectes portaran amb decisió el món de les formes vers el de la utilitat, sensibilitat i estètica social integrada, però la pressió dels poders polítics econòmics acabarà convertint-los, a l’introduir-hi la singularitat, en autors satisfets.

Serà després de la segona guerra mundial, amb la qüestió d’un art en pro i al servei del proletariat, que tot se’n va en orris; al que l’informalisme, amb el seu llenguatge inèdit, hi col·labora, començant així a parlar-se d’una altra manera, per altres vies.

Vist: 244 vegades