Danto, Hegel i la mort de l’art (Una reflexió de circumstància)

 

Atès que Arthur C. Danto ha traspassat (Estats Units, 1924-2013) i que en certs sectors hispànics havia trobat bon acolliment, em plau formular – si bé confesso que pràcticament el desconeixia malgrat ser gairebé coetanis – unes paraules no massa ortodoxes sobre les seves tesis estètiques que, crec, eren molt confessionals i pròpies d’una intenció acadèmica moderna. Els nostres terrenys de la sensibilitat i els de la teoria de l’emocionalitat no eren gaire coincidents. Danto vivia en un món de les coses concretes, precises i segures; jo en una realitat en què allò que era evidentment concret era de malfiar per la seva presència mateixa i, tot seguit, perquè a l’Europa moderna les realitats se’ns mostren, des de l’adveniment de la ciència, amb una inseguretat absoluta: cada cosa funciona segons la particularitat del seu consumidor. Tot el que se’ns ha alliçonat que era etern i per sempre s’esmicola en un temps ben breu; món ben propici per a l’art, per a una realitat eminentment estètica, que només val si plau o convé i, si ni plau ni convé, equival a no res.

Des de l’impressionisme plàstic, però també social, amb el fons del positivisme, tot s’ha diluït i el cubisme ha esquarterat la que semblava visió objectiva per instal·lar-nos en la dissolució de l’objecte gràcies al cinema i a la dinàmica futurista; el primer perquè ha convertit l’objectivitat en acció constant i la segona – el futurisme – perquè ha subvertit l’apreciació perceptiva plantant-nos davant la inconcreció del que s’esmuny constantment, fent-nos oblidar la contundència i precisió continguda de la pintura i escultura del renaixement classicitzant, pràctiques artístiques identitàries entre el pensar i la visió i el tacte, o l’adequació entre els mots (flatus mentis) i les coses (res naturalis) per, tot plegat, desembocar a l’imperi de l’imprecís concret del surrealisme en què les coses són el que no semblen o se’ns ofereixen sota l’aparença del que no són.

És a dir, que l’estètica determinista de Hegel se’ns ha anat pels embornals i allò de que l’art és la representació sensible de la idea no s’adequa a la realitat del nostre temps perquè, després de tot el que hem anat fent, el que entenem per art és la subjectivitat més desesperant i desencarnada de qui executa accions sense voluntat de repercussió social intel·lectual, atès que el que vol és sentir-se, conscienciar-se, trobar-se, exterioritzar-se impulsivament per assumir-se, comprendre’s d’alguna manera, sense cap altra intenció que la de conèixer-se i posseir-se per alliberar-se de les restriccions hegelianes (“el que és racional és real i el que és real és racional”) de la realitat social. Hegel només es pot acomplir quan la identitat (la Idea) és accessible per la seva forma sensible, i això aparentment fou així al darrer estadi de la història per ell coneguda: el cristianisme, fusió de forma, sentiment i entitat (o Idea).

Danto, en la seva joventut, volia ser escultor de talla sobre fusta. Però desistí per dedicar-se a una certa filosofia de l’art, per la que, posteriorment, ha estat conegut com el teòric de “després del final de l’art”, en un intent de superar “la mort de l’art”, exemplificada per Hegel en la Síntesi de l’Esperit absolut, acomplert pel romanticisme. Anna Karenina de Tolstoi és un exemple magistral de com la descripció (forma) esdevé exemplaritat moral; també ho realitzaren els Natzarens amb la pintura. De tot plegat em sembla que s’ha caigut en una confusió – no atribuïble a Danto però sí a alguns dels que se’n diuen seguidors – per la que es vol donar a sobreentendre que l’art contemporani ja no seria pròpiament art, atès que les dites manifestacions artístiques actuals ja no es referirien al compliment filosòfic de la idea del saber suprem sinó que són passatemps i distraccions de desvagats socials marginals.

Pel fet, tanmateix, que Danto volgués ser escultor de talla n’hem d’extreure que tenia un concepte renaixentista i hegelià d’un saber i d’una realitat mental preexistent a tot, i que la realitat que es concreta en la història n’és la manifestació. La idea de que l’escultura concreta i completa ja és dins del tronc o bloc petri i que l’home, per la seva acció, en tant que manifestació de la seva sensibilitat, la posarà de manifest, és precisament el que sembla que ja no és possible en aquest món nostre, en el que la recerca per la ciència ens mostra constantment que la realitat és una decisió humana i que res és prèviament justificable i que, en conseqüència, hi ha crims de lesa humanitat. Danto, però, va tenir sensibilitat d’aquesta nova obertura i va exposar-la a la seva Capsa Brillo, estudi sobre Warhol, acció per la que l’artista pop posava en evidència que el que li importava no era la transcendència sinó l’objectivitat intimista d’aquell objecte aparentment banal i intranscendent però de cordialitat màxima, atès que permetia sentir-se humanament i sensible estretament lligat a la cosa, l’única meva, intransferible i posseïble. Com havia dit Duchamp, el món entorn és el que jo proclamo: els ready mades esdevenen objets trouvés (el món de les coses fetes és el món real que jo tinc a l’abast, trobo i estimo).

La bellesa (en el sentit clàssic d’acompliment total entre realitat, coneixement i satisfacció – l’autèntic àmbit de l’estètica -) no és important pel fet artístic sinó que el rellevant, a l’art, és què ens significa l’obra.

L’art no és mort, sinó que continua viu en i des de les accions que el generen.

Vist: 223 vegades