DEL TORS DE BELVEDERE (HEL•LENÍSTIC). AL PAS ENDAVANT VERS LA SUBJECTIVITAT (MIQUEL ÀNGEL). REFLEXIONS ACTUALS

(Sorgit d’una curta conversa telefònica amb l’escultor Salvador Juanpere)

 

Si les ruïnes antigues tenen algun interès és perquè provoquen reflexions. Aquell element que es troba fora de circumstància o en la circumstància que no li és pròpia, al nostre temps pot esdevenir una obra d’art en el sentit que aquell objecte descontextualitzat s’obre i s’ofereix a totes les percepcions i, en conseqüència a totes lectures possibles. Omès si aquella ruïna és ja, al seu origen un fragment del que en diem obra d’art que pressuposa haver estat elaborada amb una certa intencionalitat, amb un objectiu que ordenava la disposició del fragment.

Però els fragments no són interessants només per la qüestió de la seva restauració   possible sinó perquè aquell fragment fora del seu context finalista inicial permet una inspiració, un complement, provinent de la sensibilitat de qui l’ha trobat. Dit en termes actuals, aquell fragment es troba en posició suggeridora d’altres finalitats o funcions que les que li foren  pròpies permetent que aquell fragment assumeixi projeccions noves i inèdites; com succeeix, ara, amb els assemblatges

Els fragments de quelcom no impliquen constriccions sinó que són obertures cap a la innovació. És el que va succeir a Miquel Àngel al trobar-se davant del Tors, dit de Belvedere, un tros de marbre desconnectat de la seva finalitat però que oferia unes formes suggerents per la llibertat creativa de qui l’observava. El suposat rigorisme formal del Tors totalment adequat a la finalitat que l’havia generat podria, pot, suggerir al nou observador totes les projeccions emotives i formals que cregui convenient, adients o li siguin inspirades. Miquel Àngel era un personatge molt emotiu i, crec, poc escrupolós per ser imaginatiu i projectiu.

Quan descobreix el convulsionat Tors, Miquel Àngel només ha fet la lànguida Pietat i l’apol·lini David. En veure aquell tors les sangs se li revolten i s’adona que no és l’escultura esvelta la que ell ha de fer sinó aquella que exigeix la creació i la conducció d’un món. Viu en temps de l’arrauxat papa Juli II, uns temps que exigeixen la construcció d’un nou “Sant Pere”, centre de domini. I precisament li encarreguen un Moisès, una personalitat de tremp, forta, decidida, encara que estigui carregada de dubtes. El Tors li mostra com ha de endegar aquella escultura i, a més, se li acut de posar a la tomba uns esclaus, que seran els cridaners de la llibertat vençuda, però de la llibertat sentida, La cúpula de la Sixtina dóna testimoni del trasbals que el va sacsejar. [Hi hauria un preludi d’aquesta tipus d’escultura missatgera de la psicologia dels personatges i la seva època en un fragment – avui al British Museum –del frontó oest del Partenón. La idealitat formal periclea  s’hauria esfondrat, a aquesta obra del British, després de la paorosa realitat política ambient humana que de tot plegat se’n derivà.]

L’esperit és dins del marbre i de tot però la seva manifestació és a través del cos i és d’aquest que n’ha d’emergir concret i definit. Després de la prova del potent Moisès, Miquel Àngel s’adona que és a l’escultura que es manifesta l’autèntica inquietud creativa, perquè és el treball físic que exigeix l’esculpir el que posa de manifest la conjunció entre esperit i forma – és el que els moderns diem “gest”, l’art del gest, la gestualitat com expressió genuïna i autèntica –, i Miquel Àngel l’emprèn successivament amb dos tipus d’obres, els esclau i les futures pietats. Els esclaus són l’esclat de la força reprimida, però les pietats són la força esllanguida, abatuda, que no pot haver el que li caldria per fer front i donar forma al que correspon per i en un món a crear de nou. Així com als esclaus la força trenca, a les pietats el gest s’esfondra. La Pietat Rondanini i la Pietat de Nicodemus ens mostren un Miquel Àngel que no troba ja unes formes adequades, sinó només les que sorgeixen per representar els seus delits i deliris. La crueltat i la baixesa de la vida han buidat la seva cultura expressiva si bé no la seva necessitat creativa. S’ha cansat de fer veure que el món era plàcid encara que vigorós; ho assajava i ho aconseguia en les seves obres arquitectòniques, com l’accés a la biblioteca Laurenciana i en altres obres, en les que sabia convertir l’estretor física de l’espai en angoixa d’esperit i amplitud projectiva il·lusionada. Però el que assolia era, en realitat, un joc de trampes, un fer veure el que no era, que enganyava les idees per un joc de recurs estètics enginyosament interventors: la contradicció entre el que es veia i la realitat aportava la satisfacció sensual. Per`l’escultor potser s’oferia  una satisfacció plena, però per la seva ànima immersa en un món en el que no hi veia res més que egoisme i vanitat immediates – ell el primer en servir-se’n – era conscient que l’obra era una trampa, un engany als sentits encara que donés  satisfacció a la intel·ligència combinatòria. La tomba dels Medici a Florència n’és la realització i l’expressió: tot s’explica però res resulta satisfactori entre el dia i la nit.

Això és el que Miquel Àngel va percebre, intuir, hi havia en aquell convuls fragment escultòric hel·lenístic del Tors. Miquel Àngel va saber llegir aquell tros de marbre inconnex i va assajar d’explicar-se, també per mitjà de formes, no per mitjà de mots, potser més subtils però menys representatius.

Vist: 28 vegades