El cinema, passió, acció i formació

Recordo molt bé quan, just abans de la nostra guerra civil del 1936-39 i, tot seguit, després, anava al cinema per viure aventures, trobar-me en situacions que jo – assistit pel actors – havia de resoldre per fer la meva personalitat i que els altres s’assabentessin del meu caràcter, sempre en relació al “noi”, a la “noia”, o els “polis” o els “lladres”, que sempre hi havia de tot arreu, bo i dolent. Com, també, durant la mateixa guerra civil, i immediatament després, el que vèiem a la pantalla era una lliçó a aprendre, a imitar o a oblidar: les pel·lícules se’ns presentaven com autèntiques propedèutiques de ciutadania, en el sentit, obvi, del país de procedència de les productores o del règim polític que imperés a cada país, com nosaltres sota el franquisme. El cinema era una autèntica escola de formació professional, de la personalitat social i, encara més, de la cultura que hom podia, al carrer, arribar a assolir. El complement cultural venia de les escoles a les que – pagant o perquè t’hi admetessin – poguessis anar. Hauríem de parlar molt sobre tot això que en diuen dels “campus universitaris” o de les “escoles superiors”, autèntiques seus de formació o contraformació política integral.

El  cinema era i ha esdevingut tan important per a la formació dels humans que caldria fins i tot preguntar-se en quina mesura la seva acció sobre les persones és més determinant que la d’aquelles “vanitas” dels segles XVI al XVIII, advertidores i/o dissuasòries dels béns i accions que ofereix el món.

Amb el transcurs dels temps les “vanitas”, el menysteniment de tot el que ofereix la natura i que pertorba l’ànima del seu únic objectiu, la vida eterna al dellà, seran substituïdes pels bodegons i pels paisatges, que ens mostraran i faran sentit el goig de gaudir del que hi ha ençà i dels formosos jardins que constantment ens fa presents la natura.

Com hom pot pensar, el cinema és ja només a un pas de la realitat en la que vivim que, gràcies a la introducció del moviment, de l’aparença de la vida a la imatge, ens mostrarà tot el que hom pot arribar a veure i gosar de formular-se mentalment del món real i de la vida. El cinema ha esdevingut la captació verídica d’allò en què la realitat es pot convertir. Pel cinema serem capaços de veure plasmades les idees en accions. El cinema és la realitat del que altrament només seria mental, possibilitat; pel cinema ho tenim tot no com una “vanitas” que ens alerta dels perills del món, sinó com un al·licient per atrevir-nos activar pel nostre compte tot el que pensem.

Repassem totes les pel·lícules que hàgim vist i verificarem que a totes hi ha sempre un exemple, una mostra o una lliçó del que es pugui fer i que al film es mostra com quelcom concret, ja fet. No diria que el cinema – tal com les productores l’han comercialitzat – sigui una escola de bons costums; veient pel·lícules hom hi aprèn de tot. Però és que les pel·lícules també ens són ofertes ja amb digestió compresa. Les americanes de Hollywood, ja des d’antuvi, però sobretot des de la segona guerra mundial, ens oferiran totes les sublimitats o totes les bestieses de les que som capaços els mortals, amb totes les petiteses humanes o amb tots els valors de sacrifici que calgui pel proïsme. Ens ho mostraran tot sempre amb un final feliç, esperançador, com ho exigeix la societat americana, pragmàtica però orientada vers el benestar personal amb sabatilles de casa de confort compreses. A les pel·lícules franceses assistirem a complexos i raonats diàlegs inquietants, molt sovint fins i tot avorrits, sobre la complexitat dels sentiments quotidians. A les pel·lícules britàniques sempre toparem amb alguna injustícia social que cal redreçar. Les hispàniques ens ofereixen, en tot moment, l’astracanada, l’estirabot que és la vida. A les alemanyes sempre hi ha quelcom anímic o corporal estrafet, tortuós.

Totes, tanmateix, ens són ofertes com exemples de lliçons que cal tenir en compte: el cinema és la didàctica del nostre temps. Fins i tot darrerament, que gairebé totes les cinematografies se’ns mostren amb un formalisme estructurant exemplar i molt pensat, perquè encaixin indissolublement missatge i forma; el que cal que hi advertim, com escola de formació de caràcter del humans, és que ha procedit a fer un pas endarrere. La realitat hi ha esdevingut tan dura, tan repugnant, que, a més de la moralina nacional, cal reconduir l’espectador vers l’atenció a les formes del bon gust: interiors, vestuari, presència, verbalitat, tot plegat per redreçar el que s’està enrunant a la realitat. Ja ho havíem observat tant a les pel·lícules del món capitalista com a les de les dictadures més utòpiques, absurdes i sagnants: el cinema és una escola de formació moral.

Vist: 200 vegades