Els còmics fellinians

Contava Federico Fellini que en múltiples ocasions, quan tenia la necessitat imperativa de realitzar un film, el primer que feia era convocar un casting i demanava a cadascun dels que es presentaven que executessin de motu propio, espontàniament, alguna acció de collita pròpia que creguessin que els podia representar, mostrar les seves capacitats d’actor. En acabar el casting, que podia durar fins i tot algunes jornades per la quantitat de gent que s’hi presentava –afegeix Fellini–: “em trobava que ja tenia la propera pel·lícula feta. Així de suggerent era el dramatisme, la comicitat i/o la imperícia de gairebé tots i cadascun dels que es presentaven. Cadascú va pel món amb el seu dramatis personae implícit. En conseqüència, a l’acabar el casting, jo tenia ja el tema i les seqüències de la meva propera pel·lícula; només em faltava gravar-la i muntar-la”.

La cèlebre obra teatral de Pirandello no és cap ficció: és el pur realisme social. Fins i tot, afegiria jo ara, el que en diem tele/escombraries no reflecteix altra cosa que l’estat real de la situació intel·lectual i moral de cada persona.

Doncs bé, que es allà on volia anar a parar, aquests dies malauradament a Catalunya hem assistit a un d’aquests castings fellinians protagonitzats pels aspirants a pallassos professionals, els que coneixem com a diputats de les CUP al Parlament de Catalunya. No crec que es pugui tenir més mala llet ni representar millor la comèdia que ens han ofert sota un lema o títol que diu “els pactes muten”, expressat per l’Eulàlia Reguant amb l’expressió següent: Avui no es trenca cap acord polític; l’acord polític es muta. Recordo que quan jo vivia a Itàlia una gran majoria de diputats de la cambra italiana tenien idees similars, però aquelles idees no obeïen a actituds personalitzades d’histrionisme propi, sinó a què els interessos de les petites capelles a les quals devien obediència els feien canviar i giravoltar en funció i relació dels beneficis oportunistes o temporals que es presentaven. Tots els italians ja ho sabien i se’n fotien de tot plegat perquè a l’única cosa a la qual aspiraven els ciutadans era anar tirant, atès que tot era una corrupció reconeguda. Però és que nosaltres, a Catalunya no hem entès mai que el moviment i l’acció vers la independència, la llibertat política i econòmica total de Catalunya, sigui un guinyol o una comèdia de malentesos aprofitats, sinó quelcom molt seriós que mereix l’empeny. Volem una societat lliure, organitzada i serena.

No neguem que tothom té dret a jugar al que vulgui, mentre pugui permetre-s’ho; però jugar pagant els altres és ja una altra cosa i és necessari que la pallassada interessi als observadors eventuals o forçats; altrament et fan plegar ben aviat. A no ser que tinguis per suport un ignot, poderós i impune senyor “Flores” que et digui que tiris endavant, que el que cal és rebentar la caixa dels altres. El joc de fer política és brut però és necessari, si es respecta també el que els altres opinen, perquè tot sol, sols al bell mig de munions d’aspirants a altres maneres de jugar, no aconseguirem res. Per això entenem tots molt bé, encara que amb fàstic intel·lectual i moral, que si hom no és violent i brutal (coneixem els cabdills del segle XX i les monarquies absolutistes del XVII al XIX inclosos, ultra els sàtrapes de tots els temps) ha de conviure. I per això són els pactes. Els romans de Roma, molt seriosos en política, encara que en gairebé totes les altres coses eren un desastre corrupte en tot –excepte, potser, en arquitectura sòlida–, deien que pacta sunt servanda (els pactes s’han de complir) i si no, continuar o fer la guerra. Altrament no hi ha altres possibilitats de joc. Doncs bé, quan us heu atrevit a dir que els “acords polítics muten” (Hitler, Franco, Mussolini, Stalin ho feien, entre altres podrits burgesos d’internacionals capitalistes), aleshores hem de fugir del vostre costat perquè no se sap mai si jugueu a futbol, handbol, tennis o daus.

Comprenc molt bé la indignació primera de Puigdemont: “no vull continuar administrant les rampoines… quan jo tinc un mandat per la independència”, que és quelcom que ha de significar una manera de ser humà i d’estar instal·lat al món. I també comprenc l’explosió d’una persona tan assossegada com Artur Mas enviant-vos a pastar fang i no voler cap més tracte amb gent del vostre calibre. Que malauradament no sou els únics, però el vostre cop baix és inacceptable i el projecte d’un país per forjar, Catalunya, no se’l mereix. Nosaltres que unim en un sol cervell capteniment, rauxa i xiroia. Al nostre joc hi cap tot, menys la fellonia.

Per cloure aquest primer incís us he de dir que sou uns pallassos d’un Tortell Poltrona barato, tant per la vestimenta –la dels Tortell és simbòlica i al·lusiva; la vostra és miserable, mimètica d’un tarannà sense qualitats– com per la cantilena ferma i lliure, que no s’adequa a cap seriositat vital per a la captació i comprensió social.

Recordo que en un clam social, a Barcelona, contra un monument, un dels clamaires ho va resumir dient (després de mencionar el nom al·ludit): «Ex!!». Aquest és el respecte que em mereixeu, cupaires. El film ja us l’han donat fet.

Vist: 17 vegades