Invitació a noves lectures de les formes habituals

La qüestió del collage a l’art contemporani és quelcom molt seriós. El perquè del collage? A l’inici era justificat perquè es tractava de mostrar la diferència entre una tercera dimensió òptica – l’espai entre els objectes – i una segona dimensió tàctil – les coses presents -, motivació de l’acció creativa pictòrica, allò que en un pla il·lusori pictòric només es pot mostrar en la seva bidimensió i no segons la  seva realitat tàctil; el collage era la presència dels elements plans al pla virtual.

El collage, dins d’aquest concepte de la creativitat pictòrica, aquesta seva presència en tant que assemblatge, quelcom que té i se li pot exigir un figurar-hi matèric propi per la seva intrínseca bidimensió pictòrica autònoma que, en el cas del context en què es troba emplaçat, aparentment no té sentit ni és el seu. Aquest concepte de collage implicava que el procediment intervenia a l’obra amb la intenció d’incidir en el camp o àmbit dels altres elements plàstics configuratius i constructius. En una segona fase, en què ja no s’ofereix com una qüestió òptica sinó purament i simplement matèrica [deixant ara al marge de la qüestió les futures i temibles composicions digitals], aquesta nova noció del collage, aportada pel constructivisme i pel surrealisme, esdevé un element integrant-integrat, objecte en funció plàstica que pot no ésser, ni actuar-hi, allà on és; aleshores aquest collage-assemblatge actua com un detonant activador de conseqüències i projeccions imprevisibles. Que és allà on s’arribà amb els senyalats objectes constructivistes i de projecció surrealista.

Plantejades així les qüestions de la creativitat innovadora a partir de la segona fase  del desenvolupament surrealista, la noció de la creativitat sensible com una  mimesi deixà radicalment de tenir sentit,i si es podia recuperar d’alguna manera era en tant que nemesi, record – ara – d’un viure no anterior, platònic, sinó íntim, actiu i reactiu en front de la realitat viva i quotidiana, i memòria associada a tots els esdeveniments vitals, sempre entrellaçats, barrejats amb qualsevol altra vivència. Situació que ben aviat els surrealistes, i en especial Dalí, s’adonaren que era, tot plegat, una paranoia constant, realitats en xarxa activa i dinàmica, un viure de delers i de deliris permanent.

L’objectivitat, a l’àmbit de la creativitat plàstica, s’havia esmicolat; res, al món real de les sensacions, es podia mostrar com una veritat; tot havia adquirit múltiples presències però cap de verdadera. Dada – el sense sentit – era el relat real de cada discurs: tot cabia en tot perquè tot era possible en una simultaneïtat successivament mostrada (l’associacionisme psíquic). Aquesta situació menava cap a un triomf de la irracionalitat i de la incoherència entre sensacions, vivències, conceptes i imatges.

Però no era així: el gran descobriment fou que la irracionalitat concreta oferida per la percepció en vetlla té la mateixa força, evidència i persuasió que la realitat fenomènica. Percepció i realitat fenomènica són fases indestriables; només la decisió de la voluntat estableix quina és la que mostra la vivència que es vol real.

Per ser conscients de tot això observem els objectes constructivistes i surrealistes que establiren els creadors del moments: Picasso, Miró, Dalí, Man Ray, Magritte. Gairebé en tots ells el collage òptic, matèric, assistit per una verbalitat d’acció conceptual, era un element determinant, així com les descontextualitzacions (elements constitutius fora del seu ordre social habitual) que desestructuraven tota possible percepció mental socialment establerta. El conjunt semblava el caos; en realitat era una globalitat, esdevenia una oferta racional oberta, senyalava Bachelard; i Tristan Tzara mostrava en els seus textos que calia rellegir segons noves coherències sensibles perceptives – com ens mostraven les formes d’altres cultures que anàvem incorporant – per assumir allò que per als desorientats no era altra cosa que un garbuix galàctic. El que succeïa era que l’ordre del davant i del darrere, el del dalt i el del baix, s’alteraven perquè la societat mateixa s’estava alterant en les seves integritats morals i constructives: desbordava els seus valors.

S’havia arribat al moment de la presa de consciència, la que en direm de la de-construcció (tal com apuntà Derrida). L’existència vital derivava vers un conceptualisme necessari que havia de desmuntar les realitats aparents en els seus element bàsics per conscienciar-nos de què i sobre què treballem, pensem i actuem. L’ambigüitat instal·lada a la dialèctica n’havia implicat la seva mort.

És molt seriós el clam del surrealisme; no és la subversió – que ho és, perquè es proposa tergiversar tot el que és establert i aparentment acceptat i respectat – sinó l’indici de que cal construir de nou perquè, altrament, no ens entendrem, no hi haurà manera d’iniciar res d’efectiu. El surrealisme com un succedani de teoria del coneixement no es va voler acceptar en la seva autèntica dimensió; només es va fer servir com a joc i mofa d’un món en què allò més important era ser faceciós.

La societat establerta no volia, no vol evolucionar; hi ha peresa per innovar seriosament. Les tecnologies que ho faciliten ja ens arriben puntuals però la creativitat que exigeixen i anuncien no apareix.

Vist: 209 vegades