Jean-Jacques Rousseau i els papers de Panamà

Si llegíssim de nou el Discurs Sobre les ciències i les Arts que Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) va escriure (1750) –per indicació de Diderot però, certament, amb intencions i conclusions diferents que les que desenvolupà l’interfecte– verificaríem que és un calc de l’actualitat corrupta que vivim; calc, però que no es limita només, molt positivament, com és propi del nostre temps, a indicar el que passa sinó que en suggereix i n’exposa les causes. La base i fonament de tot l’ensorrament moral rau en haver acceptat l’apropiació individual –i posteriorment social– dels bens naturals. El principi de propietat estableix les diferències entre els humans; qui té, s’ho guarda i organitza els sistemes que calgui per protegir la seva propietat; la societat i les seves normes es posen en marxa. Rousseau ho escriu amb ingenuïtat: «els humans comencen per preocupar-se pel seu esdevenidor i notant que tenen quelcom per perdre, no n’hi ha cap que no comenci a tenir por per rebre alguna represàlia pels malfets que anteriorment  haurà comès». D’aquí arrenca tot, normes, lleis, forces, coercions organitzatives que preservin el que hom té perquè un moment o altre se n’ha possessionat, ho ha robat o, també, s’ho ha guanyat. Tots s’interessen perquè d’alguna manera se’ls asseguri en el manteniment del que consideren la seva possessió privada; per això mateix cerquen i consoliden un sistema preventiu de salvaguarda.  

Als països on fou instaurada la prohibició expressa de la propietat privada, el comportament de les forces dites de l’ordre eren les primeres a destruir qualsevol millora o embelliment que hom portés al que posseïa. Però als indrets on la propietat és reconeguda tothom ha pensat en protegir el que ha assolit i, a més, incrementar el més possible la possessió, inicialment en bens materials i, actualment, en diners virtuals (acreditats per les societats estructurades defensores d’aquestes propietats).

La gent se serveix dels diners perquè pel tipus d’acció que actualment menem sobre la natura res es pot començar si no es disposa d’un crèdit que permeti emprendre una gran obra sense fer-ne possible l’empeny; i els diners, els capitals, ho permeten. Tota possessió, tota tasca emprenedora, necessita garanties prèvies de seguritat. És un joc de pros i contres difícil d’escatir en una societat dinàmica.

No direm que la propietat sigui un robo perquè és una expressió molt mal vista, però ja Cervantes al Quixot ho diu veladament, i ho reprèn Rousseau; ultra que des de la moral estoica es maldava per una vida sense preocupacions materials per gaudir de la  gaubança en la que s’hauria de desenvolupar la vida humana. Tot això sona a moral falsa, moral de part interessada.

Ara amb els papers de Panamà les primeres justificacions del afectats són totes defensives: tenien por que se’ls privés del seu dret de gaudir del que han guanyat gràcies a les seves pràctiques socials; volien evitar que unes estructures alienes als projectes personals s’immisceixin en el que volen fer: cadascú té dret a escollir els seus goigs i preferències. Però la gran majoria dels afectats pels papers de Panamà em sembla que hi són per temor a què les estructures actuals rebentin sobtadament per algun lloc o altre i tot se’n vagi en orris. Tenen els diners virtuals a Panamà per preservar la seves possibilitats de mantenir-se actius i operatius si les coses fallen d’aquest cantó d’aquí.

Tanmateix el que resulta xocant del llibre de Rousseau és que culpa de la injustícia en la que viu la major part de la humanitat la té el fet que les ciències i les arts han acabat de corrompre les societats en les que inicialment s’hi havia establert el principi de la propietat privada (ara no ens entretenim si dels bens naturals o de base o dels instruments de producció, si bé tots dos són col·laboradors inseparables).

I afegeix encara quelcom que avui ens sembla més fora de lloc pel nou concepte que ara en tenim de les causes del progrés i de l’aprofundiment de la sensibilitat.   Les ciències i les arts –afirma Rousseau– amb les seves possibilitats d’alleugerir i d’ampliar l’abast dels coneixements, dels sentits i dels sentiments humans, n’han afeblit la seva innocència primera, la natural, i els ha estovat, corromput i fet oblidar que la realitat actual es basa en el robatori i en la farsa. Tot és ficció consensuada.

Rousseau, és cert també, ens féu aguditzar la sensibilitat vers el que sorgeix de la realitat, ens féu apreciar la natura natural i ens féu estar amatents al que notem en la nostra ànima, marginal i inquisidora, també, per tots els lladronicis i injustícies. Els papers de Panamà retraten el que realment succeeix i passa.

Vist: 12 vegades