La fotografia i les diferents imatges del món

La fotografia és un instrument que ens ofereix una visió estructurada i organitzada del món. La realitat fotogràfica no es correspon amb la que del món ens pot mostrar l’artista, aquell ull que elabora des de la seva subjectivitat la realitat del seu entorn natural i social. Tot això és obvi; ara ho sabem molt més bé que quan va aparèixer la fotografia, atès que aleshores es va entendre que aquell enginy mecànic copiava directament la realitat, mentre que la pintura de tipus renaixentista, la de la perspectiva geomètrica i del trompe l’oeil atmosfèric – l’única que s’entenia a occident com l’autèntica -, oferia la imatge doble o còpia fidel del que la realitat natural era. En aquesta convicció hom havia oblidat que en tot, respecte del natural, hi ha una perspectiva, un punt de vista: subjectiu en el cas del pintor, mecànic en el cas de la fotografia. Ambdós equivalents a la inevitable visió d’un ull, personal a l’art, que, per l’enginy, és el que permet i ofereix la tecnologia emprada. La diferència entre ull i voluntat executiva de l’artista i estructura tecnològica de l’enginy és que en el primer cas la realitat o l’error mostrat sempre serà responsabilitat del seu autor, mentre que respecte de la tecnologia l’error no és possible perquè la màquina s’ha limitat a elaborar la imatge que els components tecnològics han permès. En tot cas és a l’inventor o al creador de l’enginy a qui rau la responsabilitat del que la seva màquina ofereix.

Quelcom de similar, si hom volgués, al que li passa a tot simple artista: ens dóna com un fet objectiu el resultat de l’alliçonament rebut de com s’ha de reproduir allò que pretén copiar i que, per a l’inventor de l’enginy, és el que les seves recerques li permeten mostrar. Tot això no és una fraseologia sinó que constantment ho vivim: cada innovació tècnica ens ofereix una altra vessant sensitiva del que enteníem per realitat. El que no hauríem gosat pensar, ni tampoc acudit d’executar, de sobte esdevé una realitat que cal tenir en compte i prendre en consideració. De moment l’electrònica ho condiciona tot, havent convertit en realitats tangibles les fantasies i monstruositats impossibles o imaginatives del passat, facilitant-nos una lectura d’aquell gravat de Goya que incomprensiblement deia el somni de la raó crea monstres i que, ara, han esdevingut realitats existents.

Amb tot això arribem, però referit estrictament a la fotografia, a les diferents possibilitats i problemàtica a la que aquest enginy manipulador de la llum ens ha abocat. D’antuvi tinguérem aquells daguerreotips i acte seguit aquells talbots i gelatines argentines que ens oferien amb certa rapidesa i a bon preu els dobles del natural, especialment els enutjosos retrats commemoratius i/o de família. Tot seguit es pensà, per qüestions de qualitat més propera a la noblesa d’una imatge artística, en picturalitzar les fotografies, fer que la tecnologia copiés el plaer que oferien les pintures. Després d’uns intensos progressos tecnològics que convertiren la complexitat mecànica en simplicitat manual i fàcil reproductibilitat, s’arriba a entendre que potser la fotografia tenia un rol social molt més ample que el de facilitar dobles del que ja ens hi havíem acostumat, facilitar el rol de la policia per retenir els infractors o mostrar els horrors i les injustícies socials, i que aquelles imatges que l’adequada i pertinent manipulació de la llum permetien, podien tanmateix fer-nos adonar, oferir-nos, el “moment decisiu”, aquella imatge que només dura un instant, captada à la sauvette, però que marca el pas d’un instant anterior a un altre de posterior radicalment diferent, oposat al que fou fins aleshores de i en cada circumstància. Aquesta captació i comprensió ens congratulà amb la fotografia per sempre més i ens feu respectar-la com la col·laboració més decisiva que havia trobat la humanitat de la importància de tots i cadascun dels humans en el nostre viure, ara copsable i retinguda ja eternament.

La imatge obtinguda de trascantó, atrapada a la realitat humana viva ara ja sense l’àuria gloriosa atorgada per Cartier-Bresson, convertí els paparazzi, amb els seus objectius tafanejadors, en els reporters més determinants del món, inici de fortunes o de cataclismes inaturables i irreversibles. Però les tecnologies han avançat, els instruments s‘han aguditzat i esdevinguts més inquisidors (l’alta definició ha aparegut) del que realment tenen i/o succeeix davant seu. El resultat n’ha estat el fotoperiodisme (fotografia document amb propostes ideològiques incloses i orientades). I el fatalisme social ha caigut sobre la societat: res es pot amagar davant de la smart-photo, a l’abast de qui tingui el gust, goig, ganes o mala intensió de servir-se’n.

Amb aquesta càmera res s’amaga, tot és a l’abast de tothom a l’instant mateix en què es produeix. Només té un perill aquest enginy: que, com és obvi i dèiem al principi del “punt de vista”, l’angle o perspectiva, la “visió” hi és més accentuada que mai, cada foto reflecteix l’angle de la presa de la imatge. L’objectivitat és absolutament angular, depèn de des d’on la imatge sigui presa. Obvi, això està provocant conflictes de tot tipus; la realitat, aquella veritat atrapada à la sauvette se’ns ha destruït; el que se’ns mostra és un angle de visió que mai implica una totalitat, el cruel correctiu de la particularitat respecte d’un conjunt.

És clar que també ha aparegut l’instrument multimèdia, que se serveix de la imatge, del recorregut en el temps i del sonor. Veurem ara com aquestes altres realitats possibles les anem encaixant.

Tenim, tanmateix, un futurible de tot això; és la fotografia digital, aquella que, de nou, elabora qui crea la imatge. La subjectivitat que havíem bandejat per una banda ens retorna per una altra; més científica però no sé si més objectiva.

Vist: 212 vegades