La llum que construeix

Un principi bàsic és que la visió de les formes depèn de la presència i intensitat de la llum; l’opacitat és el domini de l’amorf.

Cal convèncer-se que l’art mai ha estat una còpia de la naturalesa, excepte quan Leonardo, enginyer, entén que l’art és un instrument de precisió per conèixer l’entorn. Leonardo volia frenar així els conceptes neoplatònics florentins que pretenien crear una realitat ideal, abstracta i allunyada de la latència real del viure efectiu, tal com a la seva manera ja havia fet el romànic i assajava de fer el distanciament menys sever el gòtic flamenc, que pretenia unificar ideal i realitat efectiva. El renaixement italià intentarà que art –equivalent a ciència objectiva– i realitat siguin el més proper efectiu humà.

Però no tots aquells creadors als quals assisteix el tremp artístic combreguen amb què l’art és un instrument de coneixement objectiu sinó, més aviat, que l’art és la vàlvula per la qual la dura realitat fuig del seu jou abassegador. És en aquest sentit que, progressivament –conforme evolucionen les ciències positivament (mesura i precisió)– l’art esdevé el món, l’àmbit, dels ideals; ara, però, no respecte d’una transcendència d’ideals sinó  una construcció autònoma que raja de la intimitat de l’artista, que se serveix de quelcom, tan precís i imprecís ensems, com és la llum per construir l’imaginari que les sensacions efectives o imaginàries generen a la intel·ligència des de la sensibilitat aparent, des de la qual ens sembla captar la realitat, efectiva o utòpica.

La llum –potser seria millor dir-ne lluminositat– de la creativitat plàstica no és la llum que el cel manifesta a camp obert, sinó que és una realitat instrumental efectiva que tenim a mà per crear formes il·lusòries, virtuals (que Leonardo volia reflex de la realitat però que de mica en mica l’artista vol siguin reflex de la seva pròpia sentimentalitat emocional. Aquesta llum que permet construir visionaris no és la llum del cel ni tampoc és la llum dels impressionistes; és una llum que no és composta d’ombres constructores i constructives (tons o tonalitats modeladors a pleret) sinó que és un raig, un doll –una presència cromatitzada de la qual hom s’apodera i construeix el que la voluntat impulsiva vol. És una llum que raja dels pinzells. És la llum de l’atmosfera; una llum el contingut de la qual decideix el constructor d’imatges o d’impressions, com ho han experimentat els arquitectes davant dels resultats imprevistos que assoleixen les seves obres un cop les consideren finides.  

L’art és, doncs, una construcció de l’esperit, un reflex de l’ànima i l’art, tal com l’entenem ara nosaltres, és una creació de la llum i els seus jocs d’ombres –els diferents esbiaixs que es permet la llum. És per això que un dels filòsofs més importants del segle XX, Georges Politzer (que negà –en front de Freud–  l’existència de l’inconscient, que atribuïa a la repressió social del conscient, un fet estrictament sociològic i no dels mecanismes de la psique) deia que no s’havia d’acceptar mai combatre contra un cec en un subterrani, atès que l’ambient o atmosfera del subterrani era el seu espai d’acció i de domini, indominable pel contrincant.

A la pintura la llum és el color, a l’escultura la indefinició formal que conforma efectivament i, a la arquitectura la llum és la que evidencia la creativitat real-virtual (però constructiva) de les formes. La presa de consciència del valor estructurant de la llum (en front del descriptiu de les formes) potser la vaig sentir per primera vegada un dia contemplant –en un moment de restauració de l’obra– les pintures de Ferrer Bassa (segle XIV), al Monestir de Pedralbes. Però el pintor que em va mostrar contundentment l’impacte psicològic sensible i emocional d’un color, al marge de la història formal que trameti, fou Giorgione, a La Tempestat, a la imprecisa taca blavosa de les aigües. Aquell cromatisme indica una emoció immensa (bella, diran els manieristes del XVI, Delacroix i Cezanne) que se sobreposa a tota anècdota que pugui transportar i transmetre el quadre i la seva motivació executiva. 

Vist: 16 vegades