L’economia política entesa com una de les Belles Arts

Aquesta reflexió no vol ser una paròdia del text de títol similar de Thomas de Quincey sinó l’expressió de l’autèntica realitat social que ens entorna.

Crec sincerament que després de més de cent cinquanta anys de vigència cal reconèixer que ni Auguste Comte ni Marx-Engels varen encertar en voler convertir la sociologia i l’economia política en ciències, com ho són la mecànica o la química. Ni a la sociologia ni a l’economia política hi ha res de científic: funcionen a l’empenta i l’atzar de les circumstàncies, com, per altra banda, funcionen les persones. Perquè davant de determinades situacions socials i humanes ni pels catalans ni pels jueus –com s’ha dit i se’ls atribueix– la pela (el diner) és la pela, atès que quan hom se sent baquetejat i insultat en les seves essències naturals i bàsiques, els seus instints innats i primers se senten emportats per una necessita de resposta venjativa –molts sovint, aquesta sí, controlada i coordinada per dèries o per ideologies– que no hi ha res que aturi. És aleshores que dellà de tota dita moral o d’educació artificial sorgeixen de les entranyes de la persona unes respostes psíquiques i materials trencadores de tota norma fiable o previsible. Recordem el Shylock, el jueu shakespearià que vol que, a canvi d’uns serveis i per manca de paraula, se li retornin els pactes mitjançant les unces pactades de carn del mercader venecià perquè són aquestes unces les úniques que donaran pau i assossegament als tractes i els escarnis que històricament arrossegava. No hi ha diner que pugui apaivagar els crits i les angoixes nats de l’insult social o humà. Els jueus, el kurts, els catalans i alguns altres pobles o persones en poden testimoniar, perquè el que té preu sí que correspon a l’economia, però els factors subjectius i de consciència, aquests, se n’escapen. I això és el que no han tingut mai en compte els economistes, que sempre s’han cregut que l’economia responia a qüestions i relacions de troc, d’intercanvi, de compra-venda, de valor o contravalor, tot allò, dit en llenguatge d’economia  moderna, susceptible de ser convertit en moneda, amonedable.

És més: qui diu moneda diu poder executiu, domini sobre els altres. Qui té capacitat de producció, qui té mercaderia, qui té capital, té i troba la manera d’imposar la producció i de provocar vendes, servint-se, per assolir-ho, de les necessitats físiques i biològiques de les persones i de desperta-los-hi els desigs i instints que els humans faran  mans i mànegues per obtenir el que senten i creuen significa un benestar i un sentir-se dins del flux civilitzador.

Aleshores, de tot plegat res de lleis rigoroses ni de producció (reconegut i acceptat: els productes produïts el dilluns i des de la tarda del dijous fins tot divendres,  surten defectuosos en una o moltes de les seves parts), ni de rigors de mercat, les realitats funcionen en relació a la psicologia de la gent, del tarannà i manera de ser de consumidor.

Tot és subjecte a la psicologia –a les fluctuacions subtils o barroeres de qui pot sentir-se afectat per infinitat de factors objectius i/o subjectius que poden intervenir i alteren el que serien unes normes fixades i previsibles– el tarannà, la circumstància psico-social de cada persona afecta i desvirtua tot el que hagués pogut ser prefixat amb seguretat. ¿Que no verifiquem cada dia les fluctuacions de les borses, del mercat de valors, les accions i crèdits dels quals pugen i baixen segons rumors, segons dites o sospites, segons convingui als interessos personals dels inversos més poderosos? És cèlebre l’anècdota que conta Stefan Zweig sobre la fortuna dels Rothschild i la batalla de Waterloo: un parent dels banquers va transmetre (però al reves, en sentit de derrota) més aviat que l’informador oficial el resultat de la batalla napoleònica. En creure’s a Londres que Wellington havia estat vençut, la borsa s’esfondrà; els Rothschid havien comprat i venut a la baixa. Poques hores després quan va venir la notícia vera, aquella família de banquers havia esdevingut la més rica del món. Actualment les coses no són tan anecdòtiques ni infantils però són igualment reals; uns rumors, uns números llegits intencionadament en una pantalla electrònica, provoquen el temor psíquic dels inversos i tot canvia de signe. Els més astuts i els més vigilants s’ho emporten tot per davant. El món és en mans i intencions qualsevol hacker.

La psicologia, les inquietuds de l’ànima de l’artista, determinen la presència, l’execució, la composició o no composició, els colors, la disposició i fins i tot el considerar l’obra, el quadre, com reeixit, acabat, o en procés continu, i aquelles inquietuds aixequen o ho envien tot en orris. Exactament com a qualsevol borsa oficial o oficiosa de valors.

És cert que Marx i Engels parlaren dels excedents, dels grans stocks provocadors de crisis –només superables passant-los al tema de kitsch– però que ara,   creativament, s’han convertit en outlet, restes de producció no venals esdevinguts vintages. Ser fabricant, ser mercader, ser capitalista, és exactament igual que ser un artista torturat, obsessionat per encertar o malmetre l’obra, l’acció produïda.

No hem donat un pas endavant; tot continua essent estètica, res ens mereix confiança si no ens fa el pes psíquic.

Vist: 5 vegades