Les obsessions de Lenin: electricitat, aixetes d’or i partit

Obvi que quan Lenin decideix forçar la situació i prendre el poder l’octubre (julià) – novembre (gregorià) del 1917, en plena guerra contra els estats centrals europeus, ho fa perquè creu que és oportú intentar-ho per, tot seguit, poder dur a terme el seu objectiu de renovació radical de les relacions humanes a l’interior de l’arcaica estructura imperial russa. Només un Tolstoi, un refinat resignat d’ànima candorosa i oberta a tot el que la bona i sàvia naturalesa es proposi o sigui capaç de donar en tant que alegries i sofriments a la humanitat, només aquell beneït i beneit aristocràtic comte és capaç de deixar que les coses se solucionin soles, tal com succeeix en el trànsit de la vida a la mort. Per a Lenin les veritats silencioses de les converses d’estiu a l’hort de cirerers de Txejov s’han acabat; cal passar a l’acció. I hi reïx.

Ja tenim el poder i comptem, a més, amb un grup de gent (els adscrits al partit socialista, bolxevic) decidida a treure’n unes conseqüències positives pel conjunt de la societat i no només per uns quans pocs contents perquè aquests happy few se sentin afortunats i gaudeixen de la diferència de sentir-se distints. Cal fer la revolució, acabar amb la diferència escandalosa del benestar social per i segons estaments consolidats i afermats en relació i en ordre a la propietat de béns, de diners i de possibilitats de crear força de treball o d’explotar-la. Des del moment de la conquesta del poder per un grup conscienciat, el PCUS(b), de la seva tasca alliberadora de les arcaiques estructures socials, una de les primeres declaracions universals de Lenin sobre el nou benestar igualitari és electrificar el país. Qui ha gaudit de la llum per transitar l’interior de les cases i recórrer de nit els carrers té plena consciència del que significa l’electricitat: en primer terme, que s’han acabat les bruixes i els poders ocults i, immediatament, que la llum benefactora i la força energètica de l’electricitat emplaça en pla d’igualtat la humanitat entera; des d’aquell moment totes les persones som, els uns respecte dels altres, iguals.

L’altra gran declaració universal de Lenin, aquesta més anecdòtica però no menys inconscientment necessària, és que les aixetes que aporten l’aigua a casa seran d’or. Podia semblar una banalitat, però no ho era. L’aigua, un dels béns més necessaris, ha d’arribar a casa, a les mans i a la cara de cadascú, a través del metall fins aleshores més restrictiu per a la immensa multitud d’ànimes: l’or, aquell que només era propi per a magnats i per als poders i valors transcendents. La prova que Lenin (però sobretot des de Stalin) no anava desencertat és que en lloc de potenciar el món creador dels formalistes constructives russos, finalment, menystinguts per la mateixa societat popular russa, la gent acabà preferint les ribetejades butaques Lluís XV als estructurats mobles funcionals que oferien els creadors revolucionaris del seu propi país, que tant havien contribuït amb intenció transformadora a canviar aquella societat, ara, per la revolució, alliberada de jous.

És en aquest capmàs de fets produïts a diverses profunditats de l’acció real de la societat i dels reflexos als nivells callats o manifestats de consciència de tots i cadascun dels participants a l’acció social, sigui recolzant-ho sigui en detriment, que apareixen les realitats de les estructures d’acció. La manifestació clara i fefaent de tot plegat, que serà determinant i és la ja admesa per la societat burgesa, és l’estructura de Partit polític (agrupament per interessos econòmics, que res té a veure amb la d’estaments segons classe social). La novetat d’aquest nou cos social és que la noció de partit substitueix la de consciència. S’esmuny, s’esmicola la consciència personal, que és substituïda per la de partit; els humans no actuen segons desigs o al·lusions íntims, interns, emocionals, sinó segons dicta, pontifica el Partit. La marxista consciència de classe ha esdevingut la de Partit, substituint la consciència individual. Per un transfer (transit freudià lògic), l’operativitat de la consciència de Partit esdevindrà la dels seus dirigents efectius.

Si la consciència significava la conformitat o inconformitat íntima, al marge de la raó però no sense raonament, de les decisions vitals que mantenen la persona en activitat social o motivació privada, ara la consciència – aquella adequació entre l’acció i l’acord personal íntim, d’ànima o alè vital – no és res més que els interessos dels membres dirigents, Bureau, de les estructures socials; tal com ja havia analitzat Aristòtil, que entre la dictadura i la democràcia s’hi dava amb molta freqüència l’oligarquia (al món capitalista se’n diu lobby), que arramba a profit propi la totalitat de la producció social.

Lenin tenia raó en voler establir sense límits socials de cap tipus l’electricitat i de convertir el signe més preuat de la segregació, l’or, en l’instrument que facilita a tothom, conjuntament amb els aliments, el bé més preuat pels humans, l’aigua. Però quan tot això semblava que esdevenia possible, la nova consciència produïda per la realitat (en totes les tipologies de poder) ho modificà tot i retornà la societat als nivells de l’apropiació indeguda dels beneficis socials. El treball de l’inconscient – l’altre gran factor que prefereix l’estil Lluís XV a les formes racionalistes dels constructivistes – propicià la juguesca en la que ens debatem.

Vist: 210 vegades