L’estil determina i manifesta la intencionalitat dels actes

Per això és tant important l’estil, la presentació de les coses que esdevenen realitats. Totes les societats el primer que fan és determinar un estil –o un contra estil– que les pugui definir i diferenciar de les altres. Però igualment succeeix amb els grups, els equips, les corporacions; totes volen ser diferenciades a primer cop d’ull, a primera vista; totes volen que en aparèixer el perceptor que les observa  ja sàpiga, endevini qui són, què fan i què els diferencia dels altres grups, societats o estructures. L’estil és l’expressió i presència de determinades realitats

Però, què és un estil? Un estil és un aire, un comportament, una manera, una presència, un forma la qualitat de la qual és que es manifesta a través de constants, de repeticions, que fan que aquella manera de ser detectable no ofereixi dubtes sobre la identitat de qui es fa present, es mostra.

Un estils són els aires de marxa d’una persona, la repetició dels seus ritmes corporals, els seus tics, la regularitat o irregularitat en el tracte social, la presència repetida i constant de determinats signes que es volen identificatius. Un estil són certs mocadors o bufandes amb els que es fan presents determinats grups, unes camises, unes boines o barrets. Un estil el donen els uniformes de determinades agrupacions, escoles o professions. Un estil són també certs recursos expressius, insistències, repeticions.

L’estil està en la constant, en la repetició, però la seva força es troba en el reeixir final, la forma assolida, única per a cada cas o situació, la bellesa.

Fins aquí tot pot semblar més o menys banal, però no ho és en absolut perquè aquells signes, aquells objectes, aquells aires esdevenen expressió d’intencions que es manifesten en tossuda i aparent repetició constant i continuada. No cal –però també, obvi, ho és– que un estil consisteixi en grans parafernàlies d’uniformes i indumentàries d’aparat i gesticulants. Els comunistes de la Unió Soviètica s’identificaven amb i pel mocador vermell lligat al coll; els nazis pel ferri enquadrament i les botes de polaina; els falangistes per la camisa blava i la boina vermella i els guevaristes per la imatge peluda del Che xerografiada a la samarreta. Un estil també ho han esdevingut grans estructures arquitectòniques singulars i insòlites de determinades institucions socials i/o, el que és més, l’agrupar-se en determinats barris o districtes d’una ciutat.

Tot això no seria res d’importants, a part d’uns simples trets identitaris si, a més,  no impliquessin aquells elements actituds socials molts precises, algunes vegades benèvoles però molt sovint cruels i sectàries. I és que a través de l’estil, gràcies a aquesta insignificança que es una repetició de constants úniques, autònomes, especials, pròpies, hi ha tota una filosofia de l’existència, una manera d’entendre la vida i el món. Un adoctrinament en activat.

Els elements fins ara indicats en realitat són signes externs de l’estil, però aquests signes són l’expressió d’un projecte vital, d’una actitud davant del món, d’un emplaçament concret en una societat determinada, d’una ideologia construïda a partir d’elements i circumstàncies fetes especialment concordar, lligades entre si, es corresponguin o no. El mocador al coll o a l’espatlla, la boina o la gorra, l’uniforme corrent o de parafernàlia no són altra cosa que la manifestació externa, d’una estètica generada des de la ment, de la ideologia, dels sentiments  Potser mai es tan clar el sentit kantià del judici crític: la concordança del projecte vital, la intencionalitat i la forma, generadora de la presència objectiva bella. Tot plegat reduït a una expressió, que es manifesta a través d’un aire, d’un comportament personal, de la presència social, d’una arquitectura, d’uns state symbols regidors i/o organitzadors totals o parcials d’unes institucions o d’uns centres de poder, polític, religiós o sectari.

És per això que l’estètica, la presència de les coses, no és debades; al contrari, per l’estètica que ofereixen els elements o les situacions hom pot induir o deduir vers on apunten les intencions actives i passives del grup o estructura que les exhibeix. Precisament és per allí on ens enganxen certes manifestacions, per la presència, per l’estètica, que ens fa oblidar que aquelles formes són encarnació d’intencions.

Hem d’afegir que una estètica pot consistir en una aparent contra-estètica, una disbauxa en tot i sense ordre, un campi qui pugui. Aquesta incongruència present en una coestèsia, es la presència d’una estètica tan ferma com l’altre. Actualment se’n diu freakisme, la negligència total voluntària.

Vist: 9 vegades