Però aleshores, què caram entenem per “fe”?

A mi m’ha semblat, sempre que he escoltat la paraula “fe” o he sentit parlar de “la” fe o de tenir fe, que qui utilitzava el mot tenia en la intenció de la comprensió la seguretat del compliment d’allò a què la fe feia referència. La fe, he entès, és la seguretat, la certesa respecte o referit a allò a què el mot al·ludeix. El que el mot diu, en la intenció de qui l’escolta, és cert. La fe és la seguretat, seguretat, ben entès, de molts tipus. Que estàs o et sents segur en el que creus; que el que t’han dit és absolutament cert; que la tasca que emprens, reeixirà; que el que és anunciat i pel crèdit que mereix el missatger, s’acomplirà. Tenir fe és tenir la certesa de que allò que ha estat anunciat no és ni pot ser altra cosa que cert, la veritat. En aquest cas, fe i veritat serien sinònims, perquè del que és veritat, com del que s’anuncia i predica des de la fe, és veritat, no pot ser altrament.

Hi ha un pas més en el mot fe: és el de passar, de transitar, del mot fe al de creença. Tot el que és domini de la fe té el seu equivalent en el de creença. Tinc fe perquè ho crec i ho crec perquè tinc fe. Senyalo ràpidament que qui tremoli en aquesta identitat és que no té cap seguretat per les seves creences, que no assoleixen la integració al troncal sòlit pedestal de la fe.

Aleshores per què escric això, per què m’escandalitzo; és que acabo d’oir, entre creients que el que és més important no és el món de les seves creences sinó l’àmbit de la convivència social, que es poden deixar les creences, la fe, per més tard, sense que tingui res a veure el que se cerca amb les creences radicals que guien la nostra vida. Els clàssics en deien d’això primum vivere, deinde philosophare, aleshores la fe, que indica les arrels que justifiquen la vida que tenim o suportem, no és el que és bàsic. Em sembla que tots els fideistes que practiquen aquest aforisme llatí s’hi haurien de fer mirar i verificar, pels especialistes religiosos corresponents, si tenen fe o, només, la seva fe és l’estàndard de la cultura des de la que o en la que viuen.

En canvi, en aquests temps mateixos i, pràcticament des de que tenim coneixement històrics, els humans s’han irreconciliablement barallat per qüestions de fe; els uns creuen una cosa i els altres creuen en quelcom que sembla una variant dels que diuen els altres i per aquesta aparent futesa (un “quítame ahí esas pajas”) es maten, cremen o degollen sense pietat. I en canvi ara, unes bones noies, uns famílies que a part de la solidesa de la fe només tenen problemes per viure material, conviuen els uns entre els altres. On és –i aquí canvio de paraula– la veritat?

Tot l’escrit fins aquí m’ha rajat espontàniament de la conversa pacífica senzilla que he sentit. Però he pensat que potser calia recórrer als diccionaris per llegir el que en deien de la qüestió. Heus aquí el que he trobat a les definicions, siguin catalanes, castellanes, franceses i angleses: Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa. / Autoritat legítima atribuïda a notaris, agents de canvi i borsa, corredors de comerç, secretaris de jutjats i de tribunals i altres funcionaris, perquè els documents que autoritzen en deguda forma siguin considerats com autèntics. /  Creença en els dogmes  revelats … . // La primera de las tres virtudes teologales; luz y conocimiento sobrenatural con que sin ver se cree lo que Dios dice y la Iglesia propone. / Conjunto de creencias de alguien, de un grupo o de una multitud de personas. // Fidélité à remplir ses engagements, loyauté, garantie. / Confiance en quelqu’un ou en quelque chose. / Croyance fervente.  // Confidence or trust in a person or thing. Belief which is not based on proof. / Belief in … as a code of ethics , standards of merit.

Com podem verificar en aquestes declaracions dels diccionaris, que en teoria recullen les idees en curs en les comunitat on es parla aquella llengua, ens ofereixen algunes variants del mot “fe”, a més d’aquella que semblava fonamental, com és la proposta religiosa. De tot plegat en volem deduir que la qüestió de la “fe” més que res és una necessitat humana que tingui sentit en les seves variants de veritat i de confiança, que, en la nostra reflexió, un moment, ens ha semblat que sortia de mare.

Em sembla, doncs, que cal revisar de què parlem quan parlem. Tanmateix Immanuel Kant ja ens ho va advertir: (en alemany: Glaube) Acceptació d’idees que són teòricament indemostrables, encara que imposades necessàriament per la realitat indubtable de la llibertat (el sentit d’aquest darrer mot ja no és practicable actualment. n. A.P.). Satayana, filòsof americà, tanmateix va afegir: “la fe es la creença no racional en objectes que a un se li planten al davant”).

Vist: 11 vegades