Possessionar-se de l’entorn

Els humans han descobert quatre maneres bàsiques de possessionar-se de l’entorn: la geometria, els idiomes, la música i la intuïció. Hi ha una cinquena i sisena  maneres (i d’altres encara, segurament) com són la força de les armes i la coerció dels diners. Però aquestes són ja conseqüències directes o indirectes de les quatre primeres.

La geometria, la primera, tal com està formulada actualment és un muntatge de Plató i un arranjament i condicionament d’Euclides. Així s’ho ha cregut, sobretot, la humanitat occidental europea i el seu àmbit d’influències. Però resulta que un bon dia el matemàtic Henri Poincaré ens adverteix que «la geometria no és ni verdadera ni falsa, és avantatjosa» (1909). La geometria ens explica el que estem interessats en comprendre; si no hi ha aquest interès, la geometria ni és present ni existeix; en els cassos extrems, hi ha una deformació de la geometria euclidiana –rebutjada de ple per Plató– que n’és la utilització deformada, entesa pels humans com el dibuix i que permet oferir la imatge de les coses –com ho fa també la geometria estricta–, però des de la incoherència racional i que, normalment – a la cultura occidental també – en diem art. L’art permet oferir la possessió emocional (des del subjecte qüestionant, no des de l’objecte qüestionat), permet una presentació de l’objectivitat que voldríem veure. Si es tracta d’anar vers altres presències invisibles, les mitologies i la religió ens ofereixen tot el que volguéssim desitjar o creure personalment, subjectivament.

Però la geometria és el mitjà idoni que tenim per entrar en una certa possessió «raonable» (del que vulgui o demani qui es planteja la qüestió) del que ens entorna. Ja la Bíblia fa menció d’un personatge que té per encàrrec mesurar la terra (amb punter i corda, diu el text) i prendre’n les mides. Molts segles més tard Kafka, a El Castell, ens menciona un atrapat servidor la tasca d’agrimensor del qual és topografiar quelcom mai especificat per aixecar-ne el que ara, els més moderns, en diuen la cartografia i els més antics, en deien «mapa» per anar més o menys orientats en el seu desplaçar-se per l’entorn vital, ajudats, si es tracta d’una superfícies sense referencialitats concretes, per l’astrolabi que, apuntat vers la Polar, o una altra estrella de posició concreta i coneguda, permet també d’iniciar una geometrització de la nostra terra.

Però la geometria pressuposa que existeix quelcom a geometritzar; és més, la geometria sorgeix perquè hi ha quelcom a geometritzar. I què és això que cal geometritzar?: doncs una determinada quantitat d’alguna cosa. Per poder geometritzar cal, doncs, quelcom, i aquest quelcom necessita ser individualitzat per poder ser geometritzat. Cal determinar una quantitat i per saber què és una quantitat determinada cal numerar-la. Per numerar és precís determinar què és el que cal numerar i ens trobem que hem de decidir una homogeneïtat de mesura. Aquesta quantitat numerada de mesura la designem com «unitat», que definim com una determinada quantitat homogènia de quelcom.

Potser a l’origen les coses no varen ser tant prolixes, però ho han esdevingut a partir del moment en què ens hem organitzar l’estar en un espai (viure’l) i tenir-lo que compartir. Varen aparèixer moltes qüestions prèvies perquè les realitats a compartir fossin compartibles a satisfacció de tots. Algunes de les qüestions són aquelles tan evidents com les que definim com un «axioma»: allò que és evident i que no cal demostrar; «teorema», una evidència demostrable. En tercer lloc «postulat». una evidència que, però, per fer-se plausible cal demostrar.

Ja ho tenim tot: geometria i numerabilitat de l’evidència d’un espai que només és factible de constatar si hom pot constatar-ne la duració, el temps que cal que transcorri perquè sigui constatable que hi ha un espai que cal numerar per poder geometritzar. Constatar és sensualitzar, tangibilitzar, visualitzar, conceptualizar.

No és pas un galimaties això; ¿però de quin espai parlem i perquè l’entenem d’aquella manera i no pas d’una altra, quan és evident que cadascú veu, percep l’espai segons l’interessa o li escau veure’l?. La realitat constata que sí, que tot es percep segons convé o interessa. Geometria inclosa. De tot això se’n diu política: les relacions de poder o submissió entre humans.

Vist: 7 vegades