Predicadors versus polítics; d’Aristòtil a Derrida

Amb els profetes ja no m’hi fico atès que s’auto designen en contacte i connexió directa amb el que em diem transcendència i el desconegut, allò que els filòsofs –des de Kant– en diuen apories transcendentals i, els més agosarats, revelacions, Amb quedo amb aquell que coneixem sota el nom de predicadors que, per mitjà de les paraules, ens expliquen i ens volen fer entendre el que ni ells mateixos entenen o en tenen cabal; i també en quedo amb els polítics, els grans falsaris del llenguatge, a través del qual ens volen explicar com arreglaran el món i la nostra convivència.

Tanmateix, expliquem-nos del per què d’aquestes atencions especials: tots dos, predicadors i polítics, se serveixen, per contar-nos el que només són muntatges verbals seus, d’unes paraules que consideren a sentit unidireccional quan tots ells saben, que cada paraula humana, cada mot, no és altra cosa que una visió, una captació, inicialment personal i, posteriorment, col·lectiva o social, del que hi ha o succeeix a l’entorn.

Voldria heure-me-les d’antuvi amb Aristòtil, però no puc fer un pas més endavant sense referir-me a l’Unamuno i al seu bon San Manuel bueno, màrtir. És la història d’un pobre predicador que ho ha estudiat tot en profunditat i ha reflexionat el que sabia i la realitat a la que es deia que s’aplicava. Però com bona persona en l’exercici de la seva professió, la de predicador religiós, cada dia de la setmana, cada diumenge, ha de fer la seva homilia, ha d’explicar als feligresos d’aquella pobra parròquia seva el sentit de les paraules divines –que són aquelles, precisament, per les quals els feligresos seus són presents a la missa i als oficis– que predica i els benfets que d’aquella comprensió i captació de sentit i dimensió humana se’n deriven. Però el bon home és sincer; al principio sí que creia una mica en tot el que deia però de mica en mica, davant de la quotidianitat real, se l’hi ha escap el possible sentit veritable que podien tenir aquells mots i, ara, actualment, no creu en res; sap que tot plegat és una mentida, un engany; en el millor dels casos una llegenda incomprensible, un segui de mots que poden, potser, per la seva musicalitat, atenuar els neguits de l’anima, però res més. Res de res. Se li ha escapat l’única vàlvula per la que mantenia la seva acció: ha perdut la fe; no creu el que diu, encara que entengui –que no és el cas per totes i cadascuna de les paraules– el seu significat que, ara ja no sap si és social, personal o simple convenció per anar tirant en el viure.

Aleshores, la sinceritat del bon home és total, ¿per què continua predicant, dirigint-se com si res als seus fidels? Doncs perquè s’ha adonat que potser aquella gent tampoc creu el que li diu el seu predicador i guia però, en els seus mots, en aquells mots “sentits” dirigits especialment a ells, hi noten, hi perceben el caliu de l’estimació que aquell descregut els adreça. Ningú creu en res o algú creu en alguna cosa, però entre tots s’ajuden gràcies a les paraules, que cadascú entén segons necessita. Tanmateix, el pobre Manuel encara pensa que potser aquella gent assisteix a l’ofici perquè té necessitat de que el mantinguin en la fe; altrament la vida seria una desesperació total de sense sentit. Cadascú s’ho arranja i s’ho explica, gràcies als mots, a la seva manera. Sense el mots equívocs, sense sentit, pensen potser els uns i els altres, viure seria un estar inconscient en un estat salvatge de “salvi’s qui pugui”.

Un d’aquests dies vaig rebre de Paris, d’una bona i vella amiga, la informació que a France Culture dedicaven unes hores a comentar un dels aspectes de la filosofia de Jacques Derrida. Em comentava l’amiga que s’hi contava el conte dels “fets a l’inrevés”: que un gos caçador escopeteja el caçador”, que els ocells s’arrosseguen per terra estirant els elefants voladors, que el foc ruixa amb aigua el els bombers, etc. La realitat, ve a dir Derrida, és des del lloc on es comenta; i fins i tot els absurds, si més no, fan riure en lloc de `provocar la indignació; perquè hi cap tot en tot i hom escull el que li va més ve a la seva situació existencial a cada instant. Cert, és un síntesi barroera de Derrida, però tot el que el pensador pensa pot ser pensat altrament; com succeeix en cadascun dels mortals que som tots.

Volia parlar d’Aristòtil i dels polítics, també, ho farem en ocasions successives. Només afegeixo que el filòsof atenenc diu d’antuvi que tot passa perquè no hi ha “doctrina bàsica inicial”; per això els mots no diuen el que creiem que diuen. Caldria, doncs, concertar prèviament la doctrina? Si és així, no ens en sortirem perquè la democràcia es diluiria. És aquest el problema que socialment estem vivint?                     

Vist: 10 vegades