Sensibilitat i ciència, art i raó, natura i pensament

Sembla que el sentit i funció dels humans sobre la superfície de la terra sigui el d’aixecar el, per nosaltres, pretès vel que encobreix la seva plètora de continguts per posar, així, de manifest totes les indefinides possibilitats de la realitat en que el món consisteix.

Per emprendre l’escomesa els humans posseïm dos instruments naturals, sorgits de la mateixa realitat de l’entitat objectiva que el món és: la sensibilitat i la raó, que traduïts als nostres llenguatges operatius designem com art i ciència, que es correspondrien amb el que Descartes va designar res extensa (la realitat segons les seves dimensions) i la res cogitans (la capacitat vital i mental de la mateixa realitat per a ser assumida i compresa)i que, en general, podem significar com natura i pensament. Sembla que aquest és l’instrumental nostre per assolir l’apropament significatiu del que, altrament, només seria una meravella sense el goig de si mateixa, del que nosaltres, els humans, n’esdevenim la plenitud. Això no sé si és tot el que hi ha, però sí que és el que tenim a l’abast i ens en podem servir per ara.

Caldria potser fer un apropament més immediat que permetés aquella exigència de claredat i diferenciació estructurant precisa que exigeix i és propi de tot coneixement. Per assolir-ho (tot recorrent a les pràctiques anteriors a l’alta tecnologia actual) cal assenyalar un punt on la sensibilitat i la ciència, un coneixement raonat i conscient del per què i del com de les coses que ens proposem fer o menar a cap per mitjà de l’artifici, es retroben a la perfecció: és el que correspon a l’antic ofici de la dagueria, l’elaboració dels instruments de tall, que cal fer-los amb total precisió perquè altrament no ens servirien o podrien causar desastres en una funció seva aplicada inadequadament. La base i la gràcia de l’instrument de tall és la precisa definició formal, esdevinguda material, d’aquell punt de coincidència de les dues vessants de la làmina determinants de la seva funció de tall. L’antic daguer, o esmolet, per sensibilitat (l’exigida pel treball que fa) i per ofici (el coneixement adquirit o après), i ambdues possessions en relació a la finalitat precisa de l’instrument que elabora (superfície de tall per al pa, per a la carn, per al peix, per al paper, per a la fusta, per a la clínica – bisturí -), en cercava la precisió: un control constant (cruïlla de sensibilitat i raó – o projecte – finalista) del fil de les dues vessants de la làmina, o fulla, de la navalla. El punt d’unió de la cartesiana res extensa (la realitat material) i la res cogitans (el control raonat pels objectius de la finalitat: l’eficàcia de tall per a cada funció).

Cert que avui aquesta coincidència forma-funció es recerca i es troba per altres mitjans, però, com és obvi, s’assoleix com el resultat de càlculs i mesures precisos de disseny i de la preparació adequada de la tecnologia que farà possible aquella coincidència entre la forma i la finalitat per a la qual s’ha establert la nova imatge o enginy pressuposat. Les tecnologies actualment han convertit els arcaics o vells processos artesans i manuals en autèntiques especialitzacions tecnificades; per aquesta realitat social de fet, el sentit o funció de les formes, sota la designació de producte i producció (estris o atuells de consum), s’han volgut uniformitzar, emparats pel fet real de la internacionalització, la globalització i la mundialització de mercats. Però aquesta homogeneïtzació de cap manera ha destrossat, bandejat o anul·lat els usos específics en les situacions en què és precís el recurs a la funció única; la clau de ferro grossa i gruixuda clàssica, la clau de serreta o la clau electrònica poden revestir presències diferents, si bé roman la funció o finalitat de tancar.

Amb tot plegat vull assenyalar que, sigui sota la designació de sensibilitat, art o natura, en tot moment és present la forma (un referent tan abstracte com es vulgui) en el món dels significats i que aquesta mateixa forma, imatge, signe, objecte o raig o àrea electrònica, sempre actua associada amb el que els humans en diem estructura científica, raó i/o pensament.

La realitat (els objectes naturals o els que els humans elaboren amb el seu enginy) són les dues cares de la làmina; la imatge de l’instrument de tall – recurs retòric ja en altres ocasions utilitzat pel llenguatge filosòfic – i el que les uneix és el sentit que en cada moment tenen les realitats objectives funcionals muntades per l’enginy dels humans.

Quan el poeta diu he mirat aquesta terra (Espriu) o faig un clam del silenci de tot (Foix), obvi és per construir, fer nostra des de la sensibilitat i des del pensament la realitat que vulguem viure a cada instant. Del que fugim és d’una objectivitat de grup, de clan, de Partit, ideològica; no volem que la realitat ens sigui pre-donada.

Vist: 202 vegades