Sóc un ciutadà del món, europeu

Sóc un ciutadà del món perquè és en aquest indret que em trobo vivint, és aquí que tinc el goig de tenir la consciència d’on sóc emplaçat i, a més, em sento en possessió personal d’un projecte sobre el qual he de fer de la meva vida en relació a l’entorn natural i humà en el que visc.

La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació va ser a París, el 1954. Em vaig adonar que calia que m’integrés, i ensems integrés l’entorn natural i social, al meu projecte personal vital. Res d’esperar que em cridessin o que em diguessin què he de fer, sinó actuar en relació a un propòsit, a un projecte.

L’entorn geogràfic en el qual em movia i desplaçava –de baris o de contrades–  tanmateix era variat i variant, i em trobava que la gent d’un lloc determinat, resolia les coses d’una manera i, en un altre indret, diferent –per clima, costums i vés a saber què mes–, altra gent resolia els problemes de cada dia, i segurament alguns altres menys concrets i determinats, també a la seva de manera. Hi havia, arreu, doncs, gent de diferents tarannàs i maneres  de fer, així com ho eren els indrets, variats i configurats altrament i que impel·lien la gent sensible a  realitzar-se segons combinatòries imprevisibles o diferents respecte de les maneres pròpies de cadascú, realitat que permetia trobar-se sempre, en situacions inèdites.

Tot això em va fer reflexionar –sense menystenir en cap moment les necessitats laborals de sosteniment i subsistència, que, aquestes, cadascú ha de proposar-se resoldre-les com més bé li escaigui o la realitat entorn li permeti– que potser hom era habitant de la natura i ciutadà del món però, ensems, que el món era tan variat com indrets d’habitar hi havia. Amb un ultra afegit: que ensems per viure hom tenia de comprometre’s socialment o entrar en conflicte amb els altres: les dites lluites socials, les lluites de classes, les realitats de dominadors i dominats. Hom era d’un indret i al mateix temps es trobava enganxat o compromès amb una circumstància social, en la que voluntàriament o involuntària havia de conviure o lluitar contra.

No sé com exactament fer rotllar la qüestió, però és que al cap de poc temps vaig ser ben conscient que era català i ciutadà del món ensems; però que la meva manera de ser ciutadà del món (tots els problemes vitals i socials del altres són, també, els meus problemes) era de ser-ho a través d’una cultura que els meus ancestres havien elaborat i que constituïa, estructurava la meva visió i comprensió de l’entorn. Aquesta manera global, em vaig assabentar que els filòsofs de la segona meitat del XIX l’havien designat com Weltanschauung, percepció i comprensió del món, i que, en relació i funció a la realitat global, era una manera meva de ser pròpia de ser un humà d’una part de la natura, designada com Europa.

Efectivament, en successives coneixences amb altres persones d’altres contrades vaig adonar-me que hi havia maneres més intel·lectuals d’enfrontar-se amb l’entorn natural i social; hi havia maneres més sensitives que es remetien només a tenir de l’entorn una percepció sensible, que gaudien i no exigien ni demanaven res més (viure no era un actuar sinó un estar). Altres indrets acceptaven que se’ls manés com havien de relacionar-se amb l’entorn i què hi tenien de fer per tenir el dret de viure-hi. En síntesi restringida –perquè les variants de subsistència conformen un ampli ventall d’actituds i de curiositats diferents, segons tarannàs, creences o imposicions–: hi havia maneres d’estar al món per esbrinar-lo i possessionar-se, maneres que acceptaven el que els era ofert i ho agraïen; i, finalment, maneres, també, d’obediència a unes imposicions que ningú qüestionava: viure era un goig de sofriment constant. Inicialment sembla que tot plegat vagi per continents geogràfics i històrics.

Obvi, jo em sentia formant part del primer dels grups humans referits, el que esbrinava la natura i la societat per estructurar-la i possessionar-se’n. Ser català no era un obeir cec ni tampoc responia al sotmetre’s a un jou, del tipus que sigui, tampoc és un acceptar passiu les meravelles sensorials que el món aporta al coneixement; ser català reuneix els mateixos trets d’actitud i d’acció de la majoria dels pobles europeus respecte del coneixement del món, la natura i la societat.

Ser català respon a sentir-se inquiet, recercador i constructor de realitats noves, com succeeix a Europa des de fa un miler d’anys. Aleshores vaig entendre que l’universalisme, la universalitat va estretament lligada al sentir-se d’un lloc concret. Els problemes de la gent són els meus problemes; hom és ciutadà del món perquè hom és pregonament arrelat i les arrels són exemplars per adonar-se i comprendre com són els altres.            

Vist: 24 vegades