Un caminar, per comiat, amb Carles Riba i Heidegger

Cada vegada n’estic més convençut: la història de la humanitat és la història dels mots o dels seus succedanis, les formes (l’ordre de preeminència és indiferent). Si s’escau es pot dir també que l’acció expressada de la humanitat la trobem a la història dels mots i de les formes.

Per comiat d’estiu m’he volgut endinsar per uns quants poetes nostres; els he escollit a l’atzar d’entre aquells que en teoria diuen que m’haurien d’haver fet. Estic sorprès en verificar que la meva formació hauria d’haver estat molt variada perquè entre tots ells he trobat aquells enamorats dels mots, aquells encisats pel que els mots evoquen, aquells que només s’interessen pels mots perquè aquests són l’únic instrument vàlid i al nivell d’endoll possible que hi ha per posar-nos en contacte efectiu amb l’estricta realitat, que en diuen objectiva, que, creiem, és el món concret. N’he trobat de poetes que només parlen d’ells però també n’hi ha que el que tenen sempre a la punta de la memòria sensible són les coses mateixes, aquelles i no altres, que descriuen amb autèntic deler.

Altres entre ells, com és el cas de Guerau de Liost, que diuen que si no fos la poesia el món real no existiria perquè són els mots els que ens mostren què és realment el que veiem.

Però n’hi ha uns quants, no sé si de molt pesats, que han pres la poesia per un tractat de filosofia, no un recordatori del que hi ha a l’entorn nostre. Comencem per Carles Riba, que ens llença a la cara i al cervell unes reflexions com les següents:

… Entre nosaltres humans,

déus! els mots són només per entendre’ns i no per entendre’ls;

són el començament, just el senyal del sentit.

Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen

foscos davant d’un brocat, tristos a un eco que fuig.       [Elegia VII, Carles Riba]

Obvi, la transcendència hi és immanent; però si comencem així, anirem a  parar a algun indret? Atansem-nos-hi de prop:

Els mots són: a) càrregues metafísiques; b) instruments de flagel (per la filogènesi dels mots hom inicia la pròpia tortura [una mena de psicoanàlisi; la literatura francesa del XIX seria un bon exemple de flagel·lació verbal: la verbalització de sentiments, afeccions i idees]); c) eines intel·ligents de recerca (per les seves condicions intrínseques de com s’han establert – de l’onomatopeia a una atzarosa o voluntària invenció pràctica -); d) signes operatius (el llenguatge de la química moderna; els llenguatges professionals de moltes tecnologies).

“Morim sols… però plens de tot allò que hàgim reeixit a convertir, de fora a dins, en possessió espiritual i en substància de valor… vivim sols i plens”.

“Viatge a finir a la pròpia ànima com a la més antiga pàtria” 

És possible que Riba llegís Heidegger (un text va ser editat el 1933 a “Cruz y Raya”, dirigida per José Bergamín); si el va llegir quedava atrapat a la trampa dels orígens. Que és el que em sembla tal com s’ha interpretat la imatge d’un grec “Cap Sunion”: un retorn als autèntics orígens, aquells que ens fan, als humans, separats o sorgits dels antres de les voluntats dels que regien els mites, els déus, però que quan ha convingut – en el transcurs dels segles – s’han convertit en absolutistes i en Reis-Sol. [Heidegger es va emmirallar un moment amb la ideologia nazi: la d’una raça i d’un coneixement directe, net i pur; cert, després va fer marxa enrere, però quan hom cerca els orígens on no n’hi ha, corre el perill de confondre’s de descobriment].

Reprenent el discurs, es tracta – pel cas Riba a Elegies de Bierville, no així a Salvatge Cor – de “retornar” per reoriginar l’origen. Aquesta era l’obsessió de Heidegger els anys simultanis als que Riba poetitzava. Ítaca ha esdevingut una obsessió; és on cal “retornar” per recuperar el ser i refer-lo (Heidegger rebé un fort escarment; Riba també, encara que en sentit oposat). Però la intencionalitat  d’ambdós, l’essència, ha de purificar l’existència; o, a la inversa, l’existència viscuda – el ser aquí i ara (da-Sein) – ens ha d’oferir una nova existència, l’autèntica, l’Ítaca per a la que maldàvem: la de la pàtria del lliure coneixement vital.

En la fase estrictament existencial és el que hi ha als versos de Riba transcrits. La veritat seria al darrere, a l’orígen; però sabem – després de l’objectivitat existencial sartriana -, a la que els mots són el reflex directe del compromís, no una al·lusió, hem d’esdevenir conscients de que l’Ítaca és quelcom que s’ha de forjar amb les nostres intencions i els nostres esforços. Aquests són la plenitud del ser futur: som el que hàgim fet.

Hi tornarem!!

Vist: 157 vegades