Visió distorsionada

La importància de la visió distorsionada va començar a fer-se palesa a partir de l’aparició de l’actitud dada que es permetia veure la realitat sense el contingut que tradicionalment la societat li havia atorgat: el que enteníem per realitat desapareixia no sota un pes simbòlic – que recollia i retenia les seves formes atorgant-les-hi un nou significat, assumible com valor social – sinó davant de la indiferència perceptiva d’allò presentat. Les formes ho eren de qualsevol cosa i els mots funcionaven sense contingut; el coneixement en el sentit tradicional esdevenia una incoherència radical (de la mateixa manera que la societat real predicava una moral que anul·lava immediatament a la pràctica dels fets).

Tanmateix les coses no funcionaren amb la claredat amb què aquí s’exposen, sinó que seguiren uns processos que han mostrat ser autènticament eficaços per assolir desmuntar tot el sistema de valors estructurants de que es vanta la societat. Repassem-ho ràpidament per alertar de la desaparició no del sentit donat a cada  cosa sinó de la cosa mateixa: l’impressionisme converteix – a través d’un artista reconegut socialment com un inepte – una i altra vegada la realitat de la muntanya de la Sainte Victoire en un impacte vibrat de sensacions cromàtiques que varia a cada instant; no en queda res d’aquella solidesa que fins aleshores s’havia d’agafar en tota la seva objectiva identitat. L’expressionisme, en les vessants simbòliques i de retorn a les arrels emocionals de tot plegat, dilueix decididament la identitat objectiva de les realitats per transferir-la al subjecte observador: la realitat és l’emoció del color. El cubisme considera que els objectes i l’espai en què es troba allò que en diem realitat té la mateixa identitat: la que atorga la intensitat lluminosa d’un indret determinat i el que, per reflexos lluminosos, en pugui construir el record conceptual del conjunt ambiental. L’obra cubista és la conseqüència d’aquestes percepcions prèvies a l’acció creadora. El futurisme implicarà la descomposició dinàmica de la imatge; una realitat, aquesta, adscrita a la solidesa de cada objecte en moviment. La dinàmica – en totes les seves conseqüències estructurals – és una identitat tan sòlida com l’estàtica.

El 1920 les formes havien fugit de la quotidianitat; només hi havia impressions, sensacions, interpretacions. Els significats s’havien separat dels signes, de les formes. Les idees esdevenien propostes de contingut, no nous elements concrets atrapables materialment o conceptualment. L’ambigüitat es mostrava com la realitat consolidada: tot era i no era al mateix temps. L’estructura dialèctica de la realitat es descomponia perquè la seva diferenciació objectivada – a la naturalesa i a la societat -, els elements qualitatius resultat de la variació quantitativa, no eren res més que signes fonètics, numèrics o estadístics.

El resultat immediat en foren dues expressions que jo personalment he experimentat i que he viscut sota el franquisme; però expressions vàlides no només pel fet polític concret esmentat sinó perquè reflectien les realitats fora de l’ambient peninsular. Puc donar anecdòticament noms a cada una de les expressions: elogi de la deformació; fou escrita pel crític d’art Sebastià Gasch a propòsit de les practiques artístiques que els nois joves de Catalunya començaven a practicar. Per a ells la realitat era una interpretació seva, la que els rajava des de dins d’ells; de la mateixa manera que el discurs polític oficial no tenia ni cap ni peus respecte del que succeïa al carrer, entre la gent. L’única satisfacció venia de la deformació que érem capaços d’aportar a la realitat social ambient. L’altra frase l’escriví i publicà Joan Fuster: descrèdit de la realitat. Al text de Fuster es feia referència a una interpretació de l’art contemporani, però la realitat és que el món real, el de la quotidianitat, no tenia cap valor ni sentit. La realitat era un no-res del que calia apropiar-se’n per subsistir. Com des d’aleshores ha anat succeint.

Seguint per aquesta sendera ens trobàvem que l’existència real, viscuda, esdevenia, ella també, una realitat sense contingut. Un no-res era el que constituïa el contingut del que consideràvem realment vital. Tot era un món de bombolles que esclataven en intentar aprehendre-les. Tanmateix teníem ja l’advertiment d’un possible coneixement paranoic, un coneixement paral·lel i independent de la realitat ambient però real, objectivable, doncs sòlid i consistent, atès que el sentíem emanat, sorgit, de nosaltres mateixos i no proporcionat o imposat des de fora.

Havíem arribat a la possibilitat de començar a aplicar la de-construcció, desmuntar peça a peça tot el tinglado de les cultures unilaterals. Aquestes començaven a mostrar-se jocs de partit, de clan, de club, de domini possible.

Ho esventrarem en les reflexions que seguiran.

Vist: 199 vegades