Jo no hi era però me’n recordo: la canonització d’un artista

L’hagiografia de Quico Pi de la Serra va arribar a les nostres mans per pur atzar, i mai millor dit! Aquesta és la història de com els astres es van alinear i ens van descobrir aquest retrat beatífic de la figura del cantant, anomenat Jo no hi era però me’n recordo. Ens ho expliquen els tres interventors de l’obra: l’Alejandro Crimi, que va escriure el manuscrit original; en Julià Guillamon, que en va fer la versió en català i l’edició; i en Quico Pi de la Serra, l’inqüestionable protagonista.

La història comença amb un seguit de viatges en tren cap a Barcelona. Durant una temporada, en Julià va coincidir diàriament amb en Quico al tren, camí a la ciutat. Mai es va atrevir a preguntar-li res, però el bitxo de la curiositat va picar a en Julià, que va començar a indagar en la vida de Pi de la Serra amb la intenció d’escriure’n un llibre, convençut que el nínxol de la biografia del cantant estava buit.

Poc imaginava que cert escriptor argentí ja feia anys que s’entrevistava amb en Quico, anotant totes i cadascuna de les experiències i records que li explicava. No el culpem: qui podia sospitar que un argentí estava escrivint un llibre en castellà sobre la vida d’un cantautor català, símbol de la Nova Cançó? D’aquestes entrevistes en van sorgir un manuscrit que era molt més que una biografia –o hagiografia– d’en Quico Pi de la Serra; també es constituïa com un retrat de Barcelona i dels seus anys més convulsos i polèmics.

Van passar 10 anys i ni l’Alejandro ni en Quico sabien què fer amb el manuscrit, que mai es va publicar. Per sort, la casualitat va intervenir creuant els camins d’en Julià i l’Alejandro, provocant que entre ells sorgís en Quico com a tema de conversa. «Això no té altre nom… és el destí», va sentenciar el cantant. Un triangle de casualitats que va culminar amb en Julià portant el manuscrit a l’editorial Comanegra, on de seguida vam lluitar per tirar endavant el projecte.

Ahir vam celebrar la presentació del llibre a la Nau Comanegra, on els tres protagonistes ens van explicar aquesta història. I per acabar d’arrodonir el que ja s’estava convertint en un acte meravellós, en Quico ens va tocar quatre de les seves millors cançons en un escenari improvisat al pati de la Fàbrica Lehmann; l’acompanyaven l’Amadeu Casas a la guitarra i en Joan Pau Cumellas a l’harmònica. Entre el públic vam entreveure a en Joan de Sagarra, a qui només faltava una copa de whisky a la mà.

foto_interior

Vist: 392 vegades