Quico Pi de la Serra: «contra la censura sempre s’ha cantat i sempre es cantarà»

Ara que arriba “el caloret” no hi ha res millor que passar la tarda en una terrassa ben maca, prenent un refresc, donant una calada, com qui no vol la cosa, a un cigarret i explicant històries entretingudes. D’aquesta estampa estaven ahir al vespre en Quico Pi de la Serra, en Julià Guillamon, en Joan Sala i la vintena de persones que van venir a la llibreria Laie per assistir a la segona presentació del Jo no hi era però me’n recordo, l’hagiografia de Quico Pi de la Serra.

Petita i acollidora, la terrassa de la llibreria Laie, de Pau Clarís, va ser el lloc ideal per celebrar la presentació de l’hagiografia del cantant. Passant-se pel forro l’hàbit establert de «no desvetllar l’argument dels llibres a les presentacions», com diu Guillamon, els tres ponents van explicar moltes de les anècdotes divertides que apareixen al llibre aconseguint, així, que el públic es recargolés de riure.

Des de l’entrevista d’ultratumba que l’Alejandro Crimi, l’autor del llibre, va fer a la mare morta d’en Quico, passant per les seves fugues cap a França dins el maleter d’un cotxe o els seus viatges d’incògnit rere una identitat falsa i un passaport fals, o aquella vegada que va oblidar la lletra d’una cançó a mig concert i va fer callar al públic amb un crit per mirar de fer memòria, les entremaliadures amb en Bardagí, quan buidaven gots de whisky a la butxaca de l’americana d’algun distret, o les seves bronques amb la policia…

I moltes més coses que, si voleu saber, podreu trobar al llibre Jo no hi era però me’n recordo.

Per acabar l’acte amb un toc de melancolia, en Quico ens va tocar un blues acompanyat del seu inseparable guitarrista Amadeu Casas.

Vist: 264 vegades