La terra prohibida, avui

La nostra feina et dona l’oportunitat, de tant en tant, d’acomplir alguns actes de justícia literària; que aquest es pugui tornar, a més a més, acte de justícia política, ja és un honor definitiu. És prou sabut que l’obra de Manuel de Pedrolo va haver de patir moltes trinxades per part de la censura, i que les reiterades dilacions en l’ordre de publicació de les seves obres van passar-li factura. El cas de La terra prohibida no pot ser més simptomàtic i, per diverses raons, la seva aparició quaranta anys després de la primera –i única– edició i seixanta anys després de l’escriptura ha assolit un significat especial.

El dia primer dia que ens vam reunir amb l’Adelais de Pedrolo (mitjan 2015) per parlar, genèricament, de la necessitat i el dret d’aquest país de tenir un Any Pedrolo ben sonat, ella ens va dir que una de les coses que li podien fer més il·lusió era la reedició de la tetralogia La terra prohibida, un projecte complicat de realitzar, sobretot per l’envergadura que tindria (unes 1.500 pàgines i, originalment, quatre llibres). De les altres coses que venen, que en venen de grosses, ja en parlarem més endavant.

Els editors, siguem honestos, només havíem llegit un llibre saltejat de la tetralogia, i la setmana següent ens hi vam començar a endinsar. Fins a quin punt funcionaven com a unitat, les quatre novel·les que va publicar l’editorial Laia! I quina perfecta vigència en l’estil i en els temes! Aquell primer personatge posat en joc, Maristany, t’instal·lava immediatament en aquella terra prohibida a la qual torna, tolerat cínicament pel poder, després de tretze anys d’exili:

«Els transeünts li semblaven pobres ànimes desencarnades, perdudes en una mena de paradís horrible, tancades en una irrealitat impossible de defugir. I potser ni ganes no tenien d’intentar-ho, perquè molts, aparentment, trobaven agradable aquell estat de coses –i ell fins i tot hauria assegurat que fruïen de l’oci monstruós d’haver deixat d’existir».

Una atmosfera que se t’arrapa a la pell i no et deixa estar. La idea de fer la tetralogia en dos volums va néixer d’una constatació que tampoc esperàvem: a banda de la gran unitat i de la separació de la sèrie en quatre entregues, La terra prohibida s’agrupa indubtablement en dues parelles: Maristany-Estarell i Cros-Orsil. I ens hi vam atrevir. Serien dos grans volums amb dues històries cadascun: el primer amb un pròleg de Patrícia Gabancho i el segon, que sortirà l’any que ve, amb un epíleg de Núria Cadenes.

Posteriorment, Xavier Ferré publicava l’assaig titulat Pedrolo i la nació, en què atorgava a la tetralogia el paper més important en l’obra diguem-ne política de Pedrolo i deia que qualsevol estudiant d’Història del país hauria de llegir-la necessàriament. Fa pocs mesos, per postres, Oriol Izquierdo la triava per encetar un cicle a la Vil·la Joana sobre les obres fonamentals per entendre la Barcelona literària del segle xx. I cada vegada ens convencíem més que la nova vida de La terra prohibida seria celebrada i prolífica. Però els esdeveniments dels darrers mesos, no cal dir-ho, ens acaben d’obligar a llegir, en aquesta terra prohibida, algunes advertències preocupants que de cap manera ens esperàvem quan vam decidir reeditar la tetralogia; aquella història se’ns ha instal·lat al replà de casa.

* * *

L’editorial Comanegra publica La terra prohibida en dos volums:
La terra prohibida (volum 1) va sortir a la venda el 8 de novembre del 2017.
La terra prohibida (volum 2) veurà la llum el 2018.

Vist: 495 vegades