18 Brumari, Karl Marx, Beethoven, Stravinski, Artur Mas

Marx, a propòsit dels esdeveniments del 1848-1851, que portaren definitivament al poder la burgesia francesa però també la continental, crida l’atenció sobre que un nou i definitiu estat possible de la cosa política l’estableix Napoleó Bonaparte a partir de la seva decisió – establir el Consolat – del 18 Brumari (9 de novembre del 1799), que implica la consolidació de les estructures humanes i humanitàries realment bàsiques perquè la vida dels humans comenci a recórrer per dreceres definitivament assolides. S’ha dit que al bell mig de totes les barbaritats que es pogueren cometre durant els anys revolucionaris, que acabaren amb el vell règim feudal i absolutista i esperonaren noves formes d’expressió vital que substituirien les arbitràries estructures socials -que no prenien res més en consideració que uns drets o deures segons la fortuna del naixement biològic – que fou Napoleó Bonaparte, muntat dalt de cavall, qui expandí el ressò, que venia ja des del moment inicial del 1789, d’un nou estil de vida per les terres d’Europa. Tots aquells que es podien sentir sensibles al fet social innovador i les conseqüències que podria assolir un nou canvi de concepte del món i de les relacions entre els humans vibraren davant del fet que, ultra, Napoleó els portava a la porta. Des de la data inicial de la Revolució francesa – la revolució americana del 1775 és una altra cosa i obeeix a un altre tipus d’arbitrarietats – tota Europa es remou i s’adona que els protagonistes de la història seran des d’aleshores uns altres: la gent real i les seves capacitats efectives.

Un d’aquests recipiendaris del nou concepte del món és Beethoven, que ho certificarà amb un nou concepte de la música, el contingut de la qual deixarà de ser un formalisme abstracte de pentagrama per esdevenir l’expressió efectiva de sentiments i de sensacions: els reals, els experimentats, els sentits, els emocionals i els irats, tots ensems i presents en les seves contradiccions i variacions (Tercera simfonia, l’Heroica, 1803, dedicada inicialment a Napoleó, però, per desengany d’una simbolització inadequada – la proclamació de l’Imperi 1804 -, transmutada enèrgicament al genèric de “a un gran home”).

Ja tenim doncs la humanitat instal·lada en una nova i inèdita drecera; Marx especifica: “lliure concurrència, explotació de la propietat parcel·lària del sol i utilització de les forces productives industrials alliberades de la servitud a la nació” (entesa com domini feudal o absolutista). Magnífica definició marxiana de l’encara estat actual de les coses però, en el seu temps, alliberament dels fòrceps del domini de sang. A partir d’aquest moment napoleònic beethovenià, els humans sabem que la música és una de les nostres expressions possibles, deixant de ser un asèptic estricte joc d’equilibris de sons (rivalitat entre la natura i el pensament).

Hem avançat molt; tot el XIX i el XX serà l’expressió i la manifestació d’aquesta presència de la humanitat real a la realitat quotidiana. Com derivades d’una arcaica filosofia de la contemplació o d’assaig de comprensió del món apareixeran noves ciències autènticament personalitzades, com la sociologia i la psicologia psicoanalítica, amatents a la constant variabilitat en què consisteix el ser humà. Per no fugir per ara dels pròdroms de la xarxa d’observació i de recerca en els que ens hem instal·lat, vull seguir aportant un altre exemple musical d’incorporació del món com una totalitat a les manifestacions sonores de la humanitat: en refereixo a Igor Stravinski, que des dels inicis del segle XX recull no només tot el saber dels compositors anteriors, formalistes i expressionistes, sinó que se sent sensible i afectat per qualsevol dels ritmes i de les estructures sonores que puguin existir arreu; la seva obra passa a ser la plasmació dels nous àmbits de manifestació auditiva possibles, els harmònics de sempre i els pretesos d’anharmònics aportats per la infinitat de sensibilitats. Al seu concepte de composició s’hi pogué encabir tot el que fos expressió sonora, els ritmes o les arítmies no dependents de canòniques sinó derivades de la naturalesa i condicions de vida dels humans.

I és aquí que arribem a Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya per la voluntat del poble i per les decisions i vies d’expressió que els catalans s’han dotat, democràtiques i volicionals (és allò dels drets no escrits ni expressats, recordats per Sòfocles; segle -V). Actualment Mas és aquest nou compositor polític que assaja que totes les formes de vida digna, d’expressió real, de manifestació internament sentida, puguin ser presents a la realitat de la convivència.

De moment Mas prepara el muntatge d’estructures i pentagrames que ho facin possible; tot seguit vindran els compositors – que ja hi són – que ens els ompliran de sons i d’expressions escaients.

De tant en tant un 18 Brumari – amb els continguts adients a la situació, perspectives i prospectives – és necessari; després ja ens ho farem.

Vist: 181 vegades