Alexandre Cirici, disseny (Zen) i concepte

Ja sabem que no és el mateix unes memòries que un quadern de notes (precisament això que ara en diem blog); a aquest estri hi anotem el que ens passa, el que hem de recordar, o aquell llampegueig que sobtadament ens ve al cap i que cal retenir. Als altres instruments de comunicació acostumem a ser-hi prèviament reflexius.

El valor, doncs, de l’edició de les notes d’Alexandre Cirici Pellicer és que potser tindrem l’oportunitat de trobar aquell Cirici que coneixíem en viu però del que molt poc sabíem en els seus furs interns, a aquell estadi en el que ni els de fora hi érem rebuts. No es tracta de coses personals nostres sinó de pensades espontànies respecte de l’entorn de l’autor de les notes.

Cirici era una persona que tenia d’entrada la vocació del disseny; no debades s’inicià als estudis superiors per l’arquitectura, si bé les circumstàncies de la guerra civil l’impediren continuar, i després les necessitats d’una família pròpia l’empenyeren vers altres maneres més immediates de tenir els diners per la quotidianitat. Cirici, no ens confonguem, no fou mai un artista, encara que en ocasions, la guerra civil immediata, practiqués l’art pròpiament dit. En canvi tenia una gran capacitat pel dibuix (que en part es reprodueixen en aquesta edició de Comanegra i són extrets dels seus blocs de notes), tenia el sentit de l’equivalència entre línia, sensació o sentiment, forma i funció. El valor del disseny és que reculli en formes més o menys precises i/o al·lusives el que la sensibilitat provoca i el pensament esbossa. L’arquitectura de creació exigeix aquesta capacitat sensible i representativa.

Jo crec que hi ha un aspecte gens aclarit a la trajectòria de Cirici, però anunciat per algun intèrpret saurí, que és una certa sensibilitat o propensió “zen” a l’àmbit de la representació formal del seus dibuixos i, després, de la seva gestió com dissenyador professional, i crec que aquesta vessant dita orientalitzant li vindria d’una certa admiració de l’obra plàstica que proposaren Ozenfant i Le Corbusier a la revista L’Esprit Nouveau (que Cirici pogué consultar a la Universitat de Montpeller durant l’exili juvenil forçat); sense que, obvi, ni l’orientalisme ni el purisme d’Ozenfant tinguin gran cosa a veure a no ser el referent real al que les dues tendències al·ludeixen: pel purisme, la subtilitat sensible de la racionalitat formal màxima, i, per l’orientalisme, la captació de l’objecte en el seu simple plaer tàctil i/o visual. Dues maneres sensorials, si bé amb captacions i finalitats  conceptuals diferentment orientades, d’apropar-se a la realitat i d’assajar de viure-la.

Que això és el disseny: l’assaig mental i pragmàtic de fer accessible el món entorn, i en aquest sentit Cirici s’hi lliurà en moltes ocasions – jo mateix, personalment, tinc a casa una taula multiusos dissenyada per Cirici quan treballava a Zen; es tracta d’una taula funcional materialment i econòmica en quant a producció i valor de mercat i a l’abast fisiològic de la persona que se n’ha de servir -, si bé la major part dels seus dissenys foren a l’àmbit publicitari. Respecte dels factors al·ludits de sensibilitat directa de la persona i la seva relació a l’entorn, Cirici no dubtà, en aquella circumstància d’excepció dels anys de la primera meitat del franquisme, de recórrer a uns creadors que vivien (verbalment o plàsticament) la connexió “persona – entorn físic i/o social” en primera persona, com eren entre d’altres en Brossa, en Tàpies o en Tharrats, als que demanà la col·laboració per fer uns aparadors publicitaris a diferents botigues de venda.

Respecte de l’altre aspecte, el que ha relluït més de la seva persona, el d’historiador i crític d’art, he de dir que aquesta capacitat de sintetitzar en els dissenys també l’aplicà en l’emissió dels judicis crítics, procedint a síntesis verbals que ell volia definidores i esclaridores del que la seva sensibilitat i ment havien captat de la realitat i volia expressar en mots. Els seus judicis crítics – visions globals sintètiques de la cosa percebuda – es manifesten com uns apotegmes o sentències del que és allò referenciat i jutjat. No hi val l’apel·lació ni el comentari: el dit o escrit és just i precís, res més (el gòtic català és un embolcall mural amb algunes escletxes de penetració; el gòtic internacional és un entramat d’escletxes per reunificar-hi la llum i el color).

Cirici fou molt prolífic; anava amb la seva personalitat caçadora de sensibilitats, que desenvolupà i amplià en tot el ventall de les seves possibilitats i capacitats mentals i físiques. Però ell no n’era ignorant dels seus procediments i mètodes; per això en algun moment dels seus apunts sensibles i mentals quotidians confessa que en moltes ocasions ha entabanat a qui l’escoltava. Més que la veritat el que importava era ser distingit i/o separat del conjunt de la gent, que se’l veiés de lluny (ser llumenera); el tipus físic natural alt i més aviat esprimatxat l’ajudava. El seu ideal icònic el trobà  – que premià, 1974 – a l’obra de Carlos Pazos titulada Voy a hacer de mi una estrella, una extraordinària imatge fotogràfic de body art. El que passa és que Cirici preferia més la transcripció que la realitat; aquesta, en tot cas, la volia viva, no imatjada.

Vist: 257 vegades