Amenaça de mort al poeta

Potser el propi dels humans és parlar; si no tinguessin la facultat de parlar, si només haguessin d’atenir-se als gestos i comportaments, potser viurien no pacíficament, només enderiats en i pels usos immediats del que tenen a l’abast. Però el fet de posseir el llenguatge – d’haver-lo elaborat atorgant no només un mot a cada cosa sinó una relació de coses per raons i conveniències dels mots – pogueren els humans ordenar a la seva manera el món en el que vivien. El llenguatge crea la realitat en què hom viu. Ho estem vivint aquests dies – i en realitat sempre i des de sempre –, el món en el que vivim és el que les paraules que utilitzem ens diuen que és. Per si hi hagués algun dubte només cal adonar-se que el sentit de les nostres accions depèn del que diu el diccionari en què hem aplegat els mots i la gramàtica en funció de la qual els hem ordenat o arrenglerat. Ens trobem inserits en uns decàlegs – normalment ja alfabetitzats – que ens indiquen gairebé fil per randa el que hem de fer, fins i tot interferint en quelcom que no hauria de pertànyer als mots, els sentiments; perquè també els sentiments són ordenats, guiats pels mots, i no, com hauria de ser, pels seus impulsos naturals.

Però hi ha un altre àmbit també dominat totalment per la paraula: l’àmbit de les relacions humanes socialitzades, la política. L’organització de les relacions humanes i d’aquestes amb la natura verge ve totalment entramada per una xarxa de mots que en ésser parlats determinen allò que se’ns diu que és la natura. La política ha enlletrat el món enter, a la manera com ho fa actualment l’escultor Plensa. Però no segons lletres enteses com material de construcció, sinó lletres significades, amb sentit coercitiu, tramador i travador, en el sentit que qui es troba embolcallat per aquestes lletres no té sortida possible de la visió del món que li imposen els significats de les estructures muntades amb aquells caràcters gràfics. D’aquesta complexitat és de la que en diem política, una trama de mots que imposen el sentit que pugui tenir la realitat entorn.

Segons els mots – dit altrament: els instruments amb què ens enfrontem i maneguem la realitat -, així és el que ens fan creure que és el món real.

El llenguatge polític és un llenguatge de domini; no així el llenguatge de la poètica, que és el llenguatge de la llibertat constructiva de què gaudeixen els humans quan es troben davant del món i el volen connectar, fer-se’l seu, gaudir-lo. Els poetes són els autèntics creadors de realitats a la mida que cadascú la pugui  assolir, assumir, suportar.

Preguntar-se d’on ve aquest dotar de sentit el món que posseeix el poeta potser no té resposta perquè seria la conseqüència d’una activitat manifesta més del cos viu, existent. Tothom qui és viu posseeix aquesta capacitat, però només els que són capaços de verbalitzar-la, de cada realitat fer-ne un mot, només aquests són els que fan mons; els altres, els que no verbalitzen, els que es limiten a servir-se del que hi ha però sense poder proposar-se altres possibilitats que les immediates de cada moment i circumstància – com beure del doll d’aigua quan es té set o menjar dels fruits espontanis quan impulsa la fam -, aquests altres posseeixen vida però no són poetes, aquells que creen realitats no presents abans. La ciència neix del proposar mots per a cada manifestació, cada punt concret de la realitat que cridi l’atenció.

Obvi que del món només existeix el que posen de manifest les necessitats mecàniques i biològiques; i aquestes realitats esdevenen manipulables, modificables, transformables en la mesura que siguem capaços de dotar-les de mots, els instruments de la manipulació. A partir d’una realitat sensible, pensem el que vulguem. D’aigua, per exemple: vida, atrapar-la, horta, força, frescor, etc. De menges: aliments, conreu, transaccions, troc, intercanvi, diner. D’un mot en surten els altres. Però si l’aigua i les menges les convertim en especulacions verbals mentals que només reposen en els mots, aleshores acabem anul·lant el seu sentit objectiu i ens succeeix, com ara, que l’abstracció “diner” (originàriament, contrapartida de força de treball acumulat) no reposa sobre altra realitat que la de màquina de fer bitllets (aquest nou concepte: economia social). Aleshores no es pot demanar a ningú cap responsabilitat moral d’incompliment altre que no sigui el de beneficiar-se d’una situació propiciada que, momentàniament, convé a algú.

Aquesta reflexió no és infantil i no hi ha cap ciència que justifiqui l’economia financera d’especulació al buit, a no ser que siguin uns crèdits, avançaments per part de qui pot, per facilitar que l’altra gent pugui emprendre l’acció realment civilitzadora de continuar atorgant mots poètics, verbalitzar, els fets que es vagin presentant.

L’ensulsiada dels mots provocada pels que es creuen polítics (organitzadors de relacions humanes) amenaça fins i tot la mort dels poetes. Aquests acabaran només descrivint el que ja existeix; que tots ho sabem, només serveix per subsistir.

Vist: 162 vegades