Amor, enyor i domini pels mots (De Sant Anselm, per Flaubert i Wittgenstein, a Sartre)

Els mots me’ls trobo a la realitat i a la ment com condicionants del que he de saber i del que he de pensar sobre tot el que em rodeja, com li succeïa al bonàs de Sant Anselm, que només obrint sentits i ment tot li era donat. Els mots em persegueixen per la immediatesa del viure i se’m presenten i mostren com suggeriments que m’inviten a reflexionar, a més, sobre aquell mateix fet que els provoca: la vida, malgrat o potser com causa immediata d’aquesta mateixa meravella que és el viure se m’ofereix com una tasca que gairebé m’exigeix que li aporti sentit i dimensió, que he d’extreure dels mots en el seu dringar – com signe d’autenticitat – davant la quotidianitat. Altrament, si aquest fabulós joc de contrasts i encerts no em plau, perquè no m’omple en la dimensió desitjada, aleshores simplement el tot plegat de l’existir, així m’ho demana i gairebé m’ho exigeix, em fa evident que he de deixar passar els mots, suara irrellevants, perquè la força vital que tots i cadascú de nosaltres portem ens n’oferirà uns altres de mots, aquells que desitgem siguin els escaients. El pregon creient que era Sant Anselm, amb el seu argument ontològic [que vol dir que allò de què es parla és el mateix de què es parla] mai va culpar la realitat sinó que culpava la meva imperícia en el maneig dels mots atès que havia, jo, atrapat el primer mot que em venia a les mans de l’escollir entre els que em mostrava la immediatesa, sense parar esment si aquell mot – els tresor de la ment humana – era el que corresponia, sense més ni més, a la realitat. Com sabem tots molt bé, tot era i responia a una de les dites diabòliques trampes que hi ha en tot joc i, quan s’escau, en tota juguesca: el viure té infinites dimensions i els jugadors no sempre encertem la jugada. L’argument ontològic només diu que els mots i la realitat són la mateixa cosa i que si es produís alguna inadequació cal atribuir-ho al jugador, no al joc.

D’aquestes falles i mancances que a vegades es poden produir en el joc de la vida i dels mots que li donen sentit i dimensió vera en parlaria, deu segles més tard, un altre bonàs – borni per més senyes – que s’atrevia a dir que si bé amb i des dels mots tot ho podem arribar a saber (Sartre ho havia estudiat i après a Racine) tanmateix les mancances eren degudes a que en tot joc vital sempre hi apareix el salaud, el malparit, aquell que és en aquest entorn nostre perquè no el volen a cap altre lloc, ni a l’infern (que vol dir conviure amb els altres). En Sartre en sabia molt – com Sant Anselm – de mots; en sabia tant que va dedicar a un especialista, en Flaubert, que encara en sabia molt més que ell en qüestions d’adequació de mots i realitats, tota una biografia que només entre el que s’ha publicat ocupen ja tres volums, i per major inri el conjunt dels tres volums tenen com títol en comú El idiota de la família.

Una de les coses que més em meravellen a la contemporaneïtat, malgrat els immensos i espectaculars avenços a l’àmbit de les ciències i les tecnologies que les acompanyen, és la riquesa del llenguatge – de tots els llenguatges que es parlen o s’han parlat fins fa ben poc –, la subtil ciència del saber i de la ignorància inclosa en el que els antics ja en deien el verb, que situaven al principi de tot, i que modernament en diem acció, que no és altra cosa que el verb desplegant-se, realitzant-se, convertint-se en realitat tangible, tal com advertia Wittgenstein – filosòficament parlant – en dir que són els mots els que creen la realitat: allò que no té mot no té realitat (ben entès, realitat social; respecte de la realment que ignorem o ignota, naturalment, és una altra cosa, de la que, en no saber, òbviament no podem parlar-ne).

Així que és obvi que les realitats sorgeixen dels mots i, si no ens ho creiem, anem per altres cultures i verificarem que si no hi ha mot – els mots que ens poden semblar més o menys sinònims en la intenció atribuïda, ens adonem que no són actuants en el sentit dimensió igual a impressió, que atorguem als nostres –, el que és actiu als nostres contextos culturals i de civilització és completament inoperant a altres contextos, atès que el mot no dóna, no delimita una realitat similar a la que ha delimitat al nostre llenguatge, a la nostra parla. Em sembla que no cal ser massa explícit; mots com dona, llibertat, igualtat, client, creditor, menjar, diner, opció, terra, etc, tenen dimensions insospitades en un o en altre context cultural o de civilització (no cal dir les delimitacions al límit de l’impossible subtil que sap extreure’n Flaubert en i per a cadascun dels seus relats).

Tanmateix, l’aparició del mot implica el reconeixement d’una pràctica social que no serà admesa o acceptada fins que el mot no la signifiqui. Això vol dir que la praxis resulta també l’autèntica creadora dels significats i és així que és la realitat emprada, utilitzada, la que crea, gràcies al mot, la realitat social. Per això les societats establertes controlen la circulació dels mots i se serveixen de l’escola per establir la doctrina que han de practicar els que en formen part.

Sant Anselm creia que com tot és obra d’un mateix, existeix el que vols que hi hagi. Flaubert matisà i afirmà que només el que descrius acaba apareixent a l’horitzó. Wittgenstein i els poders establerts ho assumiren i en feren realitats estratègiques. Només Sartre afirmà que les realitats són uns mots que permetem que ens dominin.

Vist: 249 vegades