Anarquisme i revolució

És una vella qüestió que dramàticament ja va petar a les mans de Marx i Engels quan assajaven de fer una de les revolucions possibles; aquella que accepta la realitat burgesa de fet i la vol transformar en la superació de la contradicció que impliquen els seus dos pols: la possessió usurpadora dels béns i instruments de producció – i en conseqüència de les idees a que aquest fet social dóna lloc – i la resistència dels usurpats d’aquells bens i instruments a ser desposseïts (la venta de la força de treball) del que se saben, precisament per servir-se’n, forçats o voluntàriament, generadors de tots els beneficis i benfets de que pot gaudir la humanitat.

La revolució – i fins i tot, per què no, la involució -  és una presa de poder; presa que implica d’antuvi lluita contra les forces inveterades establertes per, tot seguit, implantar les noves formes de producció i distribució. L’anarquisme és aquell principi que estableix que les realitats s’han d’implantar d’entrada, sense preàmbuls ni passos entremitjos. Dit amb els mots sota els quals es presenta habitualment la realitat social objectiva: no s’ha de procedir simultàniament a la guerra i a la revolució?

Obvi que sí, però respecte d’altres temps en què conscientment no ens servíem de la noció intel·lectual de de-construcció – que implica que els elements constitutius d’una realitat que es vol demolir de cap manera han de ser reutilitzats en la funció esdevinguda arcaica perquè escorarien els futurs objectius i resultats amb esbiaixats vicis, malformacions anacròniques de les que cal desprendre’s –, la realitat social objectiva ens ha mostrat que l’aplicació simultània resulta suïcida i gairebé impossible; i si no es fa així i es prioritza una o altra intenció, acaba imposant-se sempre el vell sistema del que se’n volia sortir. Els materials d’elaboració són els que hi ha, però s’han d’emprar en relació al projecte i a la nova intencionalitat, no segons les rèmores a què puguin impulsar, suggerir o induir.

Tot això obeeix a un estudi que cal fer a propòsit del fet expositiu al MNAC d’un cercar interessat de trobar les arrels de la creativitat plàstica catalana actual (de la  guerra civil fins el juliol del 1977) en un fet final que res té a veure amb els impulsos i orientacions reals de base que pogués seguir l’escomesa creativa. Quan l’excelsa Frederica Montseny es va mostrar al capdavant de la falsa façana neoclàssica del que en diem Palau Nacional de Montjuïc (un succedani d’un fals Sant Pere de Roma i d’un més fals encara orsisme noucentista), aquella presència d’una anarquista consumada i vitalment i políticament conseqüent, de cap manera indicava aquella proclamació programàtica d’ideologia anarquista que l’anarquisme fos la culminació del conceptualisme plàstic, que aleshores era el darrer esclat de la creativitat catalana. Encara que entre conceptualisme i anarquia hi hagi certes concomitàncies d’orientació sensible i intel·lectual, l’art contemporani, sobretot des de la segona guerra mundial, té les seves justificacions viscerals, sensibles i intel·lectuals en l’anarquisme que definia Breton: [els humans] l’home proposa i disposa. Només es pertany completament a ell mateix: mantenir a l’estat anàrquic la banda cada instant més temible dels seus desigs. La poesia li en fa cabal.

Aquesta subjectivitat i personalisme radical rau als humans en tant que perceptors i creadors del seu propi entorn i això en tots els àmbits de la seva acció, una de les quals és l’opció que en diem política, com també ho són la social i la cultural. Frederica, obvi per l’opció, va fer el seu discurs polític reivindicatiu des d’aquell indret no perquè al capdamunt hi hagués l’expressió màxima de la llibertat creativa plàstica, sinó perquè les autoritats dominants (les franquistes encara) els volien arraconats, gairebé fora ciutat aleshores. I un altre element capital gairebé mai comentat: Frederica va començar la seva intervenció en català però una immensa xiulada de desaprovació l’impulsà a continuar en castellà. Una gran majoria d’anarquistes, malgrat ser llibertaris, senten repèl per la llengua catalana.

L’anarquisme com ideologia, obvi, té el seu concepte dels valors estètics, que no són tals sinó que entenen l’art com un instrument moralitzant que millora la qualitat de vida, desperta consciències i converteix els humans en millors persones. Entenen també que l’art és un instrument per desemmascarar les brutícies de la societat i, conseqüentment, que l’artista en realitat és un guardià que vetlla pels bons costums i tracte entre les persones.

Segons aquests indicatius, l’artista acaba essent un inspector dels comportaments socials. Obvi, això res té a veure amb les idees exposades a l’inici d’aquest text ni, tampoc amb les dels conceptuals dels anys 70 del segle passat.

L’artista contemporani és un incòmode que diu i plasma el que creu i el que sent en relació a la seva pròpia consciència, neguits, persona i entorn social. L’artista és l’individu en brut, tal com raja (com Joan Miró o Basquiat), però de cap manera espera que li indiquin què ha de fer per aconseguir ciutadans exemplars i moralment ben orientats.

De moment, res més.

Vist: 157 vegades