Aribau, Almirall, Fabra i “Onze Nadals i un cap d’any” de J.V. Foix

Haver rebut aquests dies de desembre, tramesos per la Fundació J. V. Foix, un dels Onze Nadals i un cap d’Any del poeta, a més d’haver-me emocionat en les fibres més profundes per la seva subtil espiritualitat, m’ha fet recordar (donada l’avinentesa política en la que es mou la nostra causa catalana) els orígens moderns de la nostra catalanitat: història radical i futur emprenedor, perquè els catalans som gent d’obra i de fets, mal que pesi a qui ens molesta.

Als Nadals de Foix hi són presents la totalitat dels catalans, dels infants als vells, dels de remença als empleadors, i també la gent d’arreu, els de l’orient i els de l’occident. És una obra ecumènica, comprèn a tothom: vàlids per tots, per l’amo i pel remença, – escriu en llenguatge de circumstància i del moment – pels llibertins, els pròdigs i els avars; on hi seran presents també l’Hindú i l’Anglès dellà de la querella, …el rus i els seus amb la gorra i l’estrella, … i el Persa de domàs. Però aquesta universalitat no és fruit de condescendències ni de dominis socials sinó d’objectius de respecte dels tarannàs de cadascú, vinguin d’on vinguin, mentre vulguin associar-se al nostre projecte d’una humanitat que, si bé sap d’on ve, no sap cap on va perquè és conscient que les trajectòries se les traça cada persona i cada poble. I la nostra, la dels catalans, consisteix en un projecte constant i progressiu segons possibilitats i mitjans.

La sensibilitat natural catalana, la que sorgeix de la terra, és tan pregona que un bon dia, quan tot semblava estantís, Bonaventura Aribau, que treballava pels volts del 1833 en una empresa mercantil catalana que operava a Madrid, pren consciència de catalanitat a l’adonar-se que en llemosí sonà lo meu primer vagit, … Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit. / en llemosí li parl, que llengua altra no sent, / e ma boca llavors no sap mentir ni ment, / puix surten mes raons del centre de mon pit. La llengua havia retrobat el seu solc i calia conrear-ne la soca. El català erade nou la llengua genuïna d’un poble.

El següent pas significatiu és de Valentí Almirall, que decididament comença la drecera que ha de portar a la nova Catalunya independent. D’antuvi i per respecte a l’altre, federalista convençut en un primer pas, acabà comprenent que l’absolutisme centralista de l’Estat espanyol mai acceptaria compartir els criteris que han de regular la immediatesa de les relacions humanes. Cada indret se sap les seves necessitats i possibilitats de subsistència i de projectiva per l’esdevenidor, i les relacions amb les altres comunitats i pobles han de ser la resultant de l’entesa entre uns i altres [a l’Estat espanyol acabaria tot plegat amb un cantonalisme expandit ofegat de soca-rel]. Almirall lluita progressivament i aferrissadament per aquest ideari, la intencionalitat del qual és encara actual i activa. Ho estem vivint aquest dies amb la màxima intensitat.

Catalunya tenia ja amb aquest dos capdavanters una llengua pròpia a fer respectar i la necessitat d’una estructura política i social que ho consolidés. El primer pas efectiu que s’imposava era el de recollir i reestructurar la llengua dispersa per la història literària pròpia i pel parlar en descomposició per contagi amb un castellà imposat i obligat. Aquest esforç l’assumí Pompeu Fabra, un enginyer industrial atret per les meravelles de les llengües i àvid d’ordenar aquell parlar sentit i estimat malbaratat. Fabra emprengué la tasca de recuperar el caudal històric de mots de la llengua evitant-los-hi l’arcaisme i convertint-los en actuals i adequats al parlar dinàmic de la nova societat sorgida dels esforços per la subsistència lliure. Establí una ortografia raonada i comú per a totes les formes més o menys locals que concretà en el cèlebre Diccionari Normatiu.

Als catalans ara només els mancava l’estructura política i social adient a l’economia dinàmica que la societat catalana havia anat desenvolupant des de dins mateix de les estretors polítiques de franca ocupació administrativa i militar de què era objecte, descaradament des de la guerra dels segadors del 1640, amb l’agreujant intolerable que es desprengué de l’ensulsiada del 1714. Tanmateix  amb la Mancomunitat de Prat de la Riba i l’esclat explosiu de la subjectivitat creativa del modernisme, Catalunya sentí que un nou esdevenidor propi li era possible: la generació de poetes del segle XX ho ha cantat amb escreix i el poeta J. V. Foix, en especial, ens ho ha fet sentir des de la fibra intel·lectual, d’antuvi i la sensible tot seguit.

Per a Foix, que ens diu que els llibres els vaig escriure en el parlar dels pares. / que és el més dolç per qui el sap confegir, Catalunya és un triangle esponerós rodejat de la llibertat direccional del mar. A Tot és ací ens diu: Un Arbre al cim, brogent, que res no assola, / i ombra la llar de tot quan l’Hora arriba, / i en astres, fars i esguards, Una llum sola. En un inesgotable tràngol d’angoixa personal i joia col·lectiva, també amb un llenguatge del 1955, ens diu … cims (que) pujo a trot de guilla / per mirar el meu país a l’aurora del pit / – vinyes, sembrats i el bosc amb ombradius benignes – / i donar noms novells als santuaris d’aigua.

Obvi que de tot plegat només es tracta de fer-ne la transcripció als moments i dies actuals per verificar que hem aconseguit establir i traçar les noves rutes aèries. Les del terra, encara les lluitem.

Vist: 104 vegades