Aristòcrates i/o plebeus

Sembla mentida que després de més de 24 segles que Aristòtil escrigués i plasmés a la “Política” les seves reflexions sobre com estaven i/o haurien d’estar organitzades les societats, les seves reflexions i continguts avui encara siguin advertències per orientar alguns dels nostres passos. Entre altres coses deia Aristòtil que les relacions socials en una societat les veiem estamentades bàsicament entre aristòcrates i plebeus, aquells que poden o es permeten d’ordenar i configurar el treball dels altres i aquells que reben ordres sobre l’organització i/o el sentit de les seves tasques laborals i productives. Avui potser ho traduiríem per empleadors i empleats, els que encarreguen o donen feina i els que la fan o executen, és a dir, capitalistes o empresaris i treballadors, obrers o assalariats.

Efectivament, amb un llenguatge fins no fa gaire polític i sindicalista, aristòcrates i plebeus. No és un conflicte nou; ja havia esclatat a Grècia i esclataria també a Roma quan les contradiccions entre els dos estaments socials bàsics, els que treballen i els que viuen del treball dels altres, arribaven a tensions que obligaven a prendre en consideració la situació real de la societat. És clar que si bé per la part del proletariat també hi hauria una secessió: no tots els assalariats serien simples oprimits atès          que molts, per l’especificitat i responsabilitat de la seva tasca productiva o gestora, atenyerien graus de notable benestar. Per part dels aristòcrates aquests també generarien una subclasse: les oligarquies, que per les prebendes que li escaurien assoliria uns alts graus de domini sobre els estrictament empleats, els cobradors de salaris, aquells a qui se’ls paga per la venda de la seva força de treball. Establerta així l’estructura de la història de la humanitat sense que hom hagi assolit trobar formes consolidades millors (els diferents cooperativismes o les societats fraternals de producció i consum o aquells altres grups socials que avui se’n diuen del preu just), el fet és que cada vegada més la societat es divideix entre aquells que tenen capacitat i mitjans per fer produir a uns altres que només tenen la possibilitat de vendre la seva força de treball més o menys qualificada. I tot a la societat actual entorna aquest esquema entès com bàsic: unes estructures que encarreguen feina i unes altres dedicades a concretar-la en productes. Tanmateix cal reconèixer que hi ha hagut una evolució nominativa del diferents graus del venedor de feina: el plebeu ha passat d’esclau a serf, servent, obrer i empleat. Els aristòcrates també han evolucionat cap a burgesos, capitalistes i financers.

I les relacions interhumanes? Res de res. Són qüestions de conducta i ètica personal, diuen; de comportament, de creences religioses o de moral, d’equilibri de poder, d’expressió democràtica de la societat. Entre aquest tipus d’esquemes relacionals són admeses les nocions de pietat, de caritat, de proïsme; en algunes societats fins i tot hi ha subestructures o categories dedicades especialment a aquestes atencions, sense que ningú es preocupi del perquè d’aquella estructura bàsica entre aristòcrates i plebeus, de la que el mateix Aristòtil ja reconeixia que si bé la base la tenia en les guerres i el resultat entre vencedors i vençuts, no sempre resultava que els vençuts fossin els pitjors, situació que apel·lava al bon criteri dels vencedors per procedir als arranjaments que calguessin.

Al món impera el “meu” i el “teu” i cadascú entén – estigui al costat que estigui – que el que posseeix és perquè s’ho ha guanyat o s’ho mereix. És la situació real a les nostres societats tan occidentals com a qualsevol altra estructura. Només hi ha un principi que és acceptat per tothom: que la família és el regulador inapel·lable. “De cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats”. Marx l’havia senyalat com el principi ideal, però també generalment real, per a i en tota societat establerta; principi o norma que de tant en tant, com ara mateix entre nosaltres, sembla que retorna després de la denigració en moments d’eufòria econòmica, del rol social integral de la família (que en algunes comunitats més primitives podria tractar-se de clans).

En aquesta situació de disbauxa global (evitem el mot egoisme perquè cadascú es amo del seu propi jo i de la dimensió o gruix ètic que doni al seu emplaçament social) les estructures dominants establertes aporten pedaços sota emblemes que es volen i creuen benefactors per tothom sense alterar de cap manera la realitat. La que m’ha sobtat més és la d’entendre els monjos (sí, monjos, seguidors o predicadors del que sigui) com els que fan possible, sense traumes, la transferència del que sobra als que en tenen molt o suficient als que no tenen res. Són sorprenents els invents verbals, transferits a entitats reals, de que és capaç la societat inamovible.

Vist: 213 vegades