Art i representació objectiva: Le Brun, Ingres, cubisme, minimal art

Els clàssics ja ho varen delimitar: les formes han de ser representatives de la veritat. Això volia dir que les formes eren ensems definidores i per tant havien de ser vertaderes. Les formes no eren símbols sinó la realitat mateixa.

L’art no ha de ser res més que la veritat, pensava Charles Le Brun. El nostre Rei Magne, el que il·lumina la nostra vida en totes les seves dimensions, no pot oferir altres trets que aquells que realment el caracteritzen i el defineixen: els de la realitat. El pas endavant de Le Brun, a Versailles, és acabar amb les falses mitologies que no són altra cosa que còpies d’elements morts, sobretot les escultures clàssiques. L’art és la captació de la veritat i el mitjà idoni per assolir-ho, des de la ment i de la sensibilitat; la primera per destriar el que volem fer – el tret dels homes és el projecte (del que el Rei Sol n’és ben curull) – i la segona per acabar de dotar les nostres activitats de l’esperit de la gràcia que escau a tot el que és humà.

El dibuix – declara l’Acadèmia Francesa fundada a París el 1648 – és l’expressió aparent o imatge visible dels pensaments de l’esperit [Descartes no s’havia atrevit, encara, a treure’n aquesta conclusió]; abasta totes les coses visibles de la naturalesa i les que la imaginació pot concebre en formes corpòries. El seu veritable i pregon empeny i tema és el cos humà, atrevint-se a penetrar fins als trets de l’ànima. La conclusió és que d’entre tota acció plàstica possible la pintura d’història és la més noble de les arts. Amb aquests mots i criteri queda definida i justificada l’acció creativa de Le Brun, que a més ajudarà a formar el gust i les maneres. La bellesa la proporciona l’harmonia de les parts temàtiques i la gràcia l’aporten els sentiments de l’esperit. La grandiositat del conjunt ve donada per la noblesa del tema (les grans gestes del monarca únic) i l’encaix amb les raons morals i socials. De tot plegat es conclou que la figura humana és la tasca essencial de l’activitat plàstica, sent la precisió formal aportada pel dibuix, mentre que el color és estrictament anecdòtic. Així que, com més convenient sigui l’adequació entre imatge i realitat, més excelsa serà l’obra.

Cent cinquanta anys després, després de múltiples trifulgues entre la primacia del dibuix o del color, Auguste-Dominique Ingres penetra de nou al camp de la precisió descriptiva de l’art i proclama que el dibuix és l’essencial per al disseny del que pensa la ment. És més, el dibuix permet la creació proposada per la imaginació, que – siguem sincers – en certes ocasions ha de corregir fins i tot els errors de la natura o mostrar-ne, si no hi són, l’emplaçament i els angles adients per captar l’obra natural com una lliçó de l’ideal. L’art no és altra cosa que formositat i magnificència. El segle XIX és un segle embrutit per la destrucció d’una societat que es mostrava harmònica en el seu conjunt. Només el dibuix és capaç de redreçar-ne els malfets i els errors; el color és el responsable de la dissolució de les formes en provocar la imprecisió per la joia sensual que atorga.

Tot plegat semblava que estava cridant l’aparició del cubisme, el corrector conscient de la realitat formal que és el món concret. A la naturalesa les coses es veuen i es perceben com són, però la capacitat creativa té domini propi i, similarment a la natura, ha d’oferir de la realitat les línies i les formes rectores, no les que esborren i indefineixen com ho fa el color. Els cubistes s’adonaren que Ingres afegia les vèrtebres necessàries per equilibrar esquena i cos. L’atmosfera renaixentista havia destruït la percepció correcta de les formes. La plàstica és una acció autònoma; Picasso i Braque, arrodonits per Gris, ens ho mostraren abastament. L’art és l’àmbit propi i coherent de la percepció formal per la que es fa evident la sensibilitat autònoma inscrita en cada línia; línia que corregeix l’adulterament provocat per l’emoció.

Ràpidament s’havien donat els passos: seguint aquesta línea de l’activitat creativa com una activitat autònoma arrancada a la naturalesa i passada en possessió exclusiva del pensament i de les sensacions, l’art contemporani arribava al cant de les excel·lències de la geometria pura i estricta, programa i solució de tot. Aquest pas fou donat després de molts assaigs racionalistes i/o constructivistes pel que en diem art minimal, el minimalisme que redueix tot a les seves línies tensores, les estrictes i precises, aquelles que no permeten veure a la realitat més que el que hi ha. Aquest reduccionisme ens ha portat amb el seu “menys és més” a no haver-nos de dispersar en recerques insolubles, com aquelles a les que ens menen els expressionismes.

S’ha dit, i fins a un cert punt és així, que en tot no hi ha res més que el que hi ha. Qualsevol altre recurs esdevé un engany a la sensibilitat neta i a la intel·ligència.

No volia fer un text polític, però em sembla que, si no es fa neteja radical, la societat està podrida.

Vist: 25 vegades