Asseure’s en rodona i conversar (tanmateix no cal assabentar-se del que et pot ferir)

Benauradament i malauradament ens movem per conceptes i no per criteris. Per conceptes perquè així sabem quin és el tema del que parlem, altrament seríem simples papagais que no saben què diuen. Perquè al concepte hi ha la intenció de l’aplicació, però, malauradament, els conceptes que emprem no els comprenem; els sabem de memòria però no els posseïm en el sentit que se suposa impliquen, captació a la que només s’hi arriba si es té criteri, si s’és capaç de discernir el mot dels significats analògics intencionals que comporta (no és el mateix dir burro a un animal poc gentil i d’orelles llargues que dir-ho a una persona). Servir-se de conceptes sense criteri – elaborat pel conjunt de la societat en la que vivim – implica portar tot parlar a la catàstrofe. Però si el criteri utilitzat en l’ús del mot raja des de l’estructura social en què s’emet (com ens trobem ara a l’Estat espanyol), aleshores cal fugir d’aquells tertulians i no asseure’s mai a redós seu: són gent amb ments i intencions occidores que només pretenen reduir i anul·lar tot el que no implica la seva única identitat.

De cap manera voldria que les reflexions aportades i que tot seguit afegeixo  vulguin significar un pas enrere ni un esquivar el que no convé; és per dir que hem d’evitar escoltar aquells que només cerquen anul·lar-nos, reduir-nos, arraconar-nos. Les seves informacions, els seus sabers no ens interessen. L’exemple me l’ha aportat la jornada de sobiranisme que acaba de viure Catalunya: hi ha hagut 2.350.000 persones que han expressat els seus desigs, inquietuds, ànsies o temors i ho han fet sota amenaça de ser retinguda policialment, administrativament i/o judicialment (advertiments fets tots ells per les dites autoritats vigents democràticament legals). Han exercit la seva acció social alliberadora sota amenaça de ser retinguda la seva identitat, alertant-los, a més, de que eren enganyats, de que s’abusava de la seva bonhomia, que ells mateixos no sabien el que es feien i, fins i tot, que en realitat els que anaven a votar eren uns ases babaus que es deixaven portar per qualsevol aparent esgarriacries.

Sota una certa aparença aquests que es creuen experts comentaristes tertulians dels media, emparant-se sota titulacions de les que caldria verificar-ne autenticitat i qualitat, sembla que tinguin raó. Diuen: 2.350.000 votants a penes arriben a la quarta part dels habitants efectius de Catalunya; és dir, només un de cada quatre habitants del territori vol separar-se de l’Estat espanyol. La pretensió sobiranista, afegeixen, no és altra cosa que una melopea d’uns ressegats nostàlgics de la història. Sentir aquests arguments em va ferir perquè només era per rebaixar l’entusiasme, el lliurament desinteressat pel que calgui de tanta i tanta gent que espera amb paciència “democràtica” que siguin reconeguts els seus justificats anhels de viure i decidir per ells mateixos el que s’ha de fer allí on viuen, i fer-ho i executar el seu pla vital no per imperatius legals estranys, arbitraris i de circumstància sinó perquè ragen del propi saber, interès i projecte vital i social. Aquests tertulians, aquests savis del comportament històric de les persones, han oblidat que Catalunya és terra d’acolliment, que s‘hi està si s’hi vol estar, i hom se’n va si no convé; que els que s’hi han quedat se’n senten autors i participants de tot el que s’hi fa i s’hi obté, perquè el principi polític que regeix les relacions dels que hi viuen és el de que, primer, cal viure del que hi ha a l’indret i, tot seguit, cercar fora, entre els veïns que ho vulguin, allò que ens falta i que acceptin de nosaltres el que els puguem oferir pel troc i per la compra-venda.

Així la composició de la gent de Catalunya majorment és de trànsit, si no s’hi sent arrelada. Però en la situació de domini polític de l’Estat espanyol, a aquella gent que hi va venir perquè s’hi sentiren acollits, ara se’ls amenaça de perdre el que assoliren perquè no es comporten com súbdits de l’Estat dominador. Els altres tres catalans per dret de residència que s’abstingueren d’assumir les seves possibles llibertats ho han fet atemorits no pels catalans sinó pels dominadors comuns, els espoliadors de sempre.

Només un de cada quatre d’aquells que podien escollir la llibertat de ser ells mateixos s’ha atrevit; els altres tres se senten o sotmesos dels poders centrals o nostàlgics d’uns passats seus que se’ls ha dit que se’ls vol arrancar.

Això és pura acció inquisidora: fer sentir culpable al qui no ho és, atès que per l’autoritat que diuen o es creuen tenir, els dominadors pretesos legals capgiren el sentit dels conceptes arrancant-los de tot criteri de reflexió i imposen els temors sobre el dret d’exercir quelcom que és inalienable: el dret de judici propi quan hom cregui que l’ha d’exercir, que, en democràcia, en determinades circumstàncies s’estableix que és el vot voluntari, secret i sense coacció.

No fer foc comú amb els botxins nats: fereixen, fan mal.

Vist: 290 vegades