B. Croce, F. de Saussure, K. Vossler, Carles Riba i la parla individual

S’ha dit amb veritat que tots som artistes, que cadascú fa la seva vida amb els materials que té a l’abast i segons sigui capaç o pugui emprar-los i servir-se’n. Qui té una dèria es basqueja fins que més o menys se’n surt; la tenacitat i la sort social aporten la resta. Els que se senten creadors no paren fins que assoleixen emergir els seus projectes; els altres es limiten a esgotar a cada acció l’impuls creador d’organitzar-la: una bona xiulada, un bon esmorzar, una pàgina de cal·ligrafia ben equilibrada o fer-se a mida la roba.

Adrecem-nos, doncs, cap on volem anar a parar. Obvi que som i ens sentim partidaris del coneixement científic que, entre nosaltres humans, només es pot consolidar a base d’adquisicions precises, formulables en equacions concretes que permetin construir amb precisió els mecanismes que ens han de posar a l’abast el món assolible. La ciència, en la faceta pragmàtica, la corresponent als instruments que la posen de manifest, les tecnologies, en cadascun dels seus estadis exigeix un saber precís i concret. Però la ciència entesa com recerca fonamental és un desori de teories, hipòtesis, assajos, desmentiments i recuperacions constants que cerquen consolidar-se en coneixements precisos, concrets i manejables.

És exactament el que passa en el que en diem ciències humanes; perquè ens puguem constituir en societats que aportin benestar i comoditats calen estructures unívoques, relacions estables, rendiments programables, usos establerts. Però cada humà, cada persona, és quelcom únic i individual que no es confon amb ningú altre; trobar-se al món, existir, és fer-ho cadascú a la seva manera perquè no pot ser altrament atès que tots i cadascú són entitats intransferibles. Cadascú veu el que els seus ulls veuen o són capaços d’esbrinar segons l’interès de cada moment de la mirada; escolta el que sent en relació als seus sentiments; olora les fragàncies que nota que li plauen; se sent atret o repel·lit pel que l’entorna en relació a les satisfaccions tàctils i ingereix els aliments pel gust que estomacalment o mental el complauen.

Però no volia entretenir-me en qüestions biològiques ni fisiològiques. El que volia i és la meva intenció és apropar-me als territoris on es produeixen els fets dits socials: les llengües, les organitzacions o estructures de convivència, conegudes com qüestions polítiques.

De Saussure va establir que la llengua, tot idioma, és un codi de comunicació inequívoc (amb un afegitó: qui se’n serveix s’autodelata sobre qui és (la parla)). Cal que sigui així, altrament la tecnologia de la comunicació no seria possible. Tanmateix un altre bon coneixedor de les llengües i de les literatures, Karl Vossler, va adonar-se que aquells instruments en tot moment s’empraven individualment; cada parlant es possessionava de l’estructura (la llengua) i la feia seva, provocava que fos la seva identitat la que reflectís l’instrument. Aquesta alerta venia d’aquell moment en què la reflexió filosòfica s’adonà que les realitats no són transcendències sinó construccions (és la lectura que Croce fa de Hegel). Aquest fet fa dir a Vossler que no existeixen dialectes (maneres locals de parlar, idiomes o idioteias – solituds isolades permanents [i, el que és més determinant encara des del punt de vista geopolític: imposables, dominants i dominadores]-) sinó expressions lingüístiques individuals [del localisme més unipersonal, la manera expressiva del pare, del fill, de la mare o del veí] causades per una activitat individual, desviació respecte de l’entorn que, generalitzada, si és acceptada, esdevé comú, es constitueix en forma idiomàtica, cabdal lingüístic.

La història és la demostració constant i permanent de la realitat efectiva d’aquest fet social. Una llengua s’imposa per la força dominadora de qui la parla: els sotmesos la utilitzen, se’n serveixen, però ho fan segons el seu tarannà, el seu individualisme local, geogràfic, familiar i idiosincràtic, que determina, en les expressions reconegudes afortunades, el ser emprades també pel altres individus. D’una parla en deriva una altra, individu a individua, tot passant pels clixés temporals afortunats per la seva efectivitat. L’anglès, el castellà – i qualsevol altra llengua dominant – en són l’exemple: el mode inicial es descompon progressivament fins esdevenir un altre mode, com el primer, provisional, de tràmit concret temporal. Les colònies i excolònies determinen noves llengües.

Carles Riba, afectat pel domini i per la descomposició de tot, verificat en el seu periple vers Ítaca, ho expressa ben poèticament: … com dins el ventre vivent /  l’ésser que si perfà és tot ell creixença, amb les pures  /  forces originals, [i] no és el seu destí / que l’amara i l’empeny, …  /  fins que ha nascut i que ha plorat i que ha vist. Talment així són els idiomes: tots són formes transitòries del ser humà. Cal reconèixer, tanmateix, que la història també mostra que hi ha qui és menys humà que els altres. El clàssic deia: bona salut per a qui sap escoltar.

Vist: 110 vegades