Bachelard a l’amfiteatre Quinet, de la Sorbonne

No és un record personal estricte el que em porta a escriure sobre aquell meravellós espai de la Sorbonne parisenca on vaig tenir l’honor i la satisfacció durant tres mesos seguits d’oir les lliçons que hi impartia Gaston Bachelard. El professor era ja un home gran, vell, amb unes barbes molt fluents que envoltaven el seu verb sord i, alguns moments, agut i estrident, verb amb el que tenia ben atrapats tots els estudiants que omplíem fins desbordar l’espai de l’aula. Recordo les al·lusions que feia a les seves descobertes de les filosofies del no-, que no eren una negació de tot l’establert sinó un procediment, una tècnica, un recurs per fer anar endavant el coneixement constantment i fortament progressiu, que necessitava expandir-se desenvolupant sense traves els seus propis continguts. La noció de no- volia significar que – l’exemple més fàcil i menys discutit – les geometries d’aquells anys a l’àmbit científic ja no eren les euclidianes (es tractava, doncs, d’unes geometries no-euclidianes, amb possibilitats altres de dimensionar), que la química ja no era la de les substàncies bàsiques i permanents, sinó que ara ens trobàvem davant d’una química non-lavoisienne, una química en què les realitats no són inamovibles sinó que ho són en relació a l’entorn.

L’amfiteatre de la Sorbonne que ara evoco on professava Bachelard era un espai de cultura de lluita real, del que la seva intencionalitat davant del coneixement i de la política de la circumstància en la que es produïa, jo, en aquell moment, no coneixia ni sospitava. Bachelard exposava unes idees que es trobaven enfrontades amb tot el que imperava: el pensament conformista i arrelat (de dretes o d’esquerres, com encara diem ara), el pensament inconformista, rebel, contra tot l’establar pel sol fet de ser vigent, aquell pensament que es fonamenta en utopies o el que es basa en preceptes transcendents. Bachelard no anava contra ningú, es limitava a extreure les conclusions que es deduïen i/o es desprenien – per una coherència racional estretament lligada a la pràctica de la recerca immediata, natural però encara més de la de laboratori – de la teoria i de la pràctica del saber proporcionat per les ciències i les aportacions conseqüents que les tecnologies extreien dels teoremes, postulats i analítiques crítiques, coneixements tergiversats i extrapolats per les pertorbacions que hi exercien els mots heretats.

Bachelard, ho comprenc ara, per la societat establerta era un “enemic del poble”, com ho era l’heroi de la cèlebre obra teatral homònima d’Ibsen; ho era perquè sanejava el saber de totes les infeccions que se li havien injectat per interessos i volers prepotents de grup, de clan, d’estaments o de famílies de tot tipus, naturals, socials, econòmiques o ideològiques.

El saber de Bachelard era net, el que es desprèn del coneixement científic de la natura i del que entenem com el món material, però també del que proporcionen, i es dedueix o indueix, s’extreu, de les tecnologies, que permeten coneixements bàsics i fonamentals insospitats, impossibles de resseguir des d’unes tesis més globals. És clar – és només un incís tanmateix – que bandejava l’ús privat i particularitzat de les suara tan potents tecnologies, inquietuds pròpies més aviat de les sociologies. Bachelard ressegueix tot aquest coneixement en directe o per informació i, per reflexió, ens alerta de les trampes ideològiques que hem de bandejar. És un analista crític de la matèria real i/o aportada per la tecnologia.

Fins aquí la seva aportació de recercador de base; però on Bachelard és encara més important i interessant és a l’àmbit de les denominacions, de la sígnica o semiòtica dels coneixements. Era molt amatent en que cada recerca utilitzés no ja els instruments sinó els mots adients i adequats, aquells que no contaminen la recerca, no la converteixen en espúria, esbiaixada, polaritzada vers el que no dimensiona ni li concerneix. Els instruments materials concrets no adequats i els mots sense el control de les seves càrregues socials i/o psicològiques, perjudiquen, deformen, desvien els continguts concrets a esperar en i de cada recerca. Aquesta problemàtica, ultra els continguts efectius, Bachelard va començar a resoldre-la advertint que el mot amb què designàvem l’àmbit tenia una referència històrica indubtable però no un contingut real, pràctic, induïble o deduïble de la recerca del moment i en la circumstància actual precisa.

A l’amfiteatre Quinet de la Sorbonne, Bachelard ens alertava dels topants i camins – sobretot instrumentals, proclamava – del nou món en el que ja havíem començat a entrar. Les incongruències actuals entre possibilitats reals tecnològiques i benfets sociològics ens fa evident que hem de rectificar-nos mentalment ben ràpid.

Anys més endavant Foucault, tot reprenent la recerca de Bachelard, ens parlaria “dels mots i de les coses” i de “l’arqueologia del saber”; proposta de reflexió també amatent a l’etimologia, invitant-nos, en tot, a un ús no-dogmàtic.

Vist: 199 vegades