Banalitats, deficiències i defalliments que no ho són

El temps treballa a contratemps: el temps, els continguts del temps, es veuen després de passat el present. Suposo que aquell principi d’omnisciència atribuït al pretès creador suprem i que Hegel va atribuir al contingut del compliment total del saber, la història, que és la síntesi del coneixement absolut, és una deducció de l’experiència quotidiana més directa; acomplint així, sense proposar-s’ho, el pessimisme positiu de Hume de que la veritat és el que ha passat, no el que ha de venir.

Els fets rauen, són, el passat, que és el suport de tot. El passat, el que acaba de passar i en conseqüència ja és passat, és la base des de la que podrem actuar, o de la que ens pot convenir desentendre’ns. El passat és la fèrria i dura realitat però és també la base sobre la que actuarà l’estímul que pot ser un o altre fibló en relació al gruix i contingut del passat. És allò de que una gota tant pot fer vessar un recipient ple o no segons com n’estigui de curull; però uns simples granets d’efervescent en poden provocar el vessament escandalós i indeturable.

Ja fa molt anys que em vaig adonar que el passat es podia explicar i fer-se comprensible des del futur. Aleshores ho expressava dient que el post(factum) aporta la captació correcta al que ha succeït abans, ante(factum) – el post explica el ante -. Perquè són els resultats, la nova situació, el que ens fa esbrinar i/o comprendre quines varen poder ser les autèntiques vies impulsives; vies que aparentment semblaven insignificants però que l’entorn i circumstància precisa de l’ocasió varen convertir en determinants, desencadenant les bases d’actuació i resultats presents. Cada individu, perquè són els individus que fan i determinen les coses, és un immens eixam indestriable de coneixements, estudis, passions, desigs, pràctiques socials, complexos i impulsos alterables i possibles d’ésser condicionats segons, a cada moment, el seu tarannà.

Allò que per uns és banal, marginal o insignificant, per a altres esdevé atractiu i passional, desencadenant desig d’acció, de poder. La voluntat en pot ser la plasmació del seu resultat psíquic. Cadascú se sent en possessió ferma de tot el que ell condiciona o pot afaiçonar; voluntat necessària per acabar amb l’anacronisme social vigent des de fa segles, No es tracta d’un nihilisme nietzscheà sinó de la força activa que pretén fer concrets els nous projectes vitals.

Després, hem d’afegir, hi ha un altre tipus d’individu que actualment hem de qualificar forçosament de social, perquè és impossible viure al marge d’un agrupament humà. Aleshores aquella voluntat de domini sofreix una transfiguració que va més enllà de l’entorn en què hom existeix i converteix l’individu en un dèspota; que vol dir que no només vetlla per la integritat del seu desenvolupament personal – que consti la seva persona, aquella unitat única i intransferible en la que creien els grecs i romans i la gent medieval – sinó que exigeix la submissió dels sentiments i de les emocions alienes, les dels altres, i  que a més tot plegat vagi seguit d’acatament.

D’aquesta manera ens hem instal·lat a les estructures polítiques del segle XX i, espero, ara tractem de desempallegar-nos-en al segle XXI. Cal recordar i advertir a tots els dominadors actuals que els sentiments no són banalitats, que les emocions no són febleses de l’ànima, que els desigs no són estovaments del cervell, sinó que totes i cadascuna d’aquestes subjectivitats són i impliquen el tret personal de cada individu; i que per això no comprenem les uniformitats quan aquestes no són de regulació vital, ni tampoc acceptem dictats ni dictàmens que no tinguin en compte la nostra personal visió de l’entorn que, precisament, per aquest personalisme, pot arribar a atènyer unes dimensions insospitades. Com  ha succeït amb la llei de la gravetat, amb el principi de relativitat, amb les equacions quàntiques diferencials, a l’abast només de determinades intel·ligències, que ens permeten arribar a establir una assistència sanitària a nivell individual i una capacitat de circulació inusitada, entre altres benfets.

Però quan senyalem factors diferencials no anul·len que cada persona, cada individu, n’és un de factor singular: cadascú té les capacitats en les que la natura – no la cultura ni la societat, que en tot cas s’hi afegeixen – l’ha emplaçat i és des d’aquell punt únic, exclusiu seu – els afectats pel síndrome d’Asperger i, cas extrem i per ara encara difícil de qualificar i admetre dins d’unes societats ben pensants, els autistes i els disminuïts físics o mentals –, estimulants que poden aportar als altres la riquesa fabulosa del món en què ens trobem.

Una voluntat de domini que no hauríem d’entendre en el sentit pejoratiu de dominació d’altri, sinó en el de penetració conjunta i massiva als arcans de la natura.

Vist: 86 vegades