Bismarck, Ratzinger, la Merkel i Santiago Mata Heretges

Apunts per a un coneixement de les causes primeres i últimes de la icònica plàstica i de la consciència responsable de les persones.
A més, el que s’hi diu no és ucrònic sinó que respon a obres, fets i impressions reals.

Aquesta pàgina gairebé em ve obligada d’escriure perquè he retrobat una vella problemàtica que em somogué i m’ha preocupat; l’he comentada en moltes ocasions a propòsit del que se’n diu equilibri entre els diferents pobles i idiosincràsies locals europees, inquietuds geopolítiques que em preocupen des de que un bon dia de l’any 1989 – al palau Farnese, ambaixada de França a Roma, i en el marc d’una reunió dels diferents instituts culturals estrangers a la capital italiana -, amb la meva dona, la Consol, vàrem tenir una conversa amb el, aleshores, totpoderós cardenal Ratzinger. Parlàvem de moltes coses referides a la sensibilitat dels humans per les formes que ofereixen els objectes – d’art o simplement d’ús quotidià – i la seva representació, o escarida, presència, per així assajar d’apreciar o valorar l’emotivitat específica dels diferents pobles que constitueixen aquest complex i bigarrat mosaic de sensacions i sensibilitats que és el nostre continent.

A la conversa, àmplia, distesa, sorgí, obvi, la diferència profunda i radical – el cardenal ens confessà que no en sabia res o no se n’havia adonat – entre una sensibilitat castellana (confosa com espanyola) i una sensibilitat catalana. La genèrica espanyola era plena de dolor, de sang, de sacrifici corporal, mentre que la catalana era austera, serena, concreta, mesurada, controlada, sempre continguda. El cardenal ens va dir que si els alemanys haguessin tingut coneixement del sentir i forma de ser d’aquesta part de la Mediterrània occidental, a l’hora d’establir relacions de tracte comercial i de bon veïnatge potser els hauria anat, des de Bismarck – que ja cometé una falsa apreciació el 1870 (moment de la guerra franco-prussiana) -, d’una altra manera en el seu just estar a Europa.

Dins d’aquesta línia de sensibilitats i de recerques sobre els tarannàs de les diferents consciències nacionals dels pobles que pul·lulen la geografia europea – en especial la referida a la curiosa idiosincràsia històrica del poble català – puc, de moment, afegir que un bon dia, fa alguns anys, trobant-nos a Cotlliure, en una parada de llibres vells n’hi havia un, en francès, titulat més o menys La Catalogne et la problematique politique allemande. Probablement puc inventar-me ara el títol, però aquesta era la preocupació, sorgida en fullejar el llibre i, en conseqüència i per l’indret on el vaig trobar, aquesta és possible que hagués estat, un moment o l’altre, una problemàtica franco-alemanya referida a Catalunya. No oblidem que durant l’ocupació d’aquests territoris, a la segona guerra mundial, els alemanys convertiren el sorral de la platja en un poderós i sòlid port.

Una altra qüestió, ara referida a l’art gallec: el romànic, el gòtic i el barroc gallec. Cal reconèixer que en aquests estils, en les representacions icòniques d’àmbit estrictament local, l’impacte de les imatges és ben diferent del que produeixen aquests estils a altres indrets de la geografia europea. Aquelles imatges religioses emplaçades en aquelles contrades – al marge de les formes derivades d’un curiós Mestre de les Plateries i, tot seguit, del “Maestro Mateo”, de la Portada de la Glòria, de Santiago de Compostela – mostren un arcaisme icònic escairat, bigarrat a robes i postures, posant de manifest un imperatiu de domini sobre les ànimes, convertint aquell esplet escultòric en un antre de temor i d’autoritarisme abassegador inapel·lable, emetent i traspuant un legalisme justicier que angoixa mirada i sentiments de fidels, súbdits i visitants. Icones que encongeixen i assequen l’ànima per l’imperatiu d’obediència cega que imposen amb i per la seva simple presència icònica. Són imatges sense humanitat, d’acatament per llei i norma de Senyor. Impressió que confirma la immensa majoria de visitants i de feligresos.

I, diguem-ho clar, per tota la península ibèrica és ben conegut l’eslògan i/o crit de guerra Santiago y cierra España, amb l’apel·latiu complementari – adequat al seu temps, ara esborrat per la circumstància – de Santiago Matamoros. Un sant, el de l’ús d’aquella icònica gallega, que només guerreja per sotmetre, no per convertir i salvar ànimes. Acabem de veure aquests dies de finals d’agost del 2014 que un governant espanyol actual imposa – és la tradició, diuen – les seves mans a les espatlles icòniques de l’Apòstol, mostrant-se aquest i el personatge que l’abraça des d’un angle de visió d’icònica transcendent de totpoderosa presència; la senyora Merkel, assistent a l’escena, s`ho mira tot embadalida.

Aquell dia d’inici de la memòria del present relat, a Roma, el Cardenal Ratzinger, futur Papa Benet XVI (ara voluntàriament abdicat d’una de les màximes responsabilitats espirituals d’aquest món), en conversa amb uns catalans – en aquella ocasió només portadors de l’esperit de la sensibilitat i del coneixement possible –, va reconèixer que potser des d’Alemanya no s’aplicava ben bé el tracte de respecte i de bon veïnatge amb els catalans. Compte! Senyora Merkel, no persisteixi en els errors d’alguns dels seus antecessors en responsabilitat de convivència mundial. Ajudar a aixafar és ferir.

Nosaltres no demanem a les tribus germàniques que ens ajudin en cap lluita; només els cridem l’atenció sobre que sota la condició i pressió de servents – ara a l’empara de la Senyora Merkel – de determinats poders religiosos medievals gallecs, esperit palpable que impregna la visió de domini sever, autoritari i bàrbar de la gran majoria de les imatges que ofereixen els llocs de culte d’aquelles terres, per altra banda dolces i amables oïdes i visionades des del verb de la ínclita Rosalia Castro, nosaltres els catalans diem que no volem sentir-nos ofegats o privats del nostre dret a la llibertat per uns lansquenets que, de ser els nostres amics, tot ajudant-nos al compliment de les nostres innegables llibertats ancestrals, ells, com emprenedors que poden ser, conjuntament amb nosaltres, podríem oferir al món horitzons de benaurança i joia.

Germànics! Sota conxorxa d’imatges imperatives i dominadores de legalisme justicier, no ajudeu a esclavitzar pobles que el que cerquen són camins que menin vers el saber, el benestar i l’intercanvi de sensacions i sentiments entre humans.

Vist: 225 vegades