Brecht, els replans, les estructures i els partits polítics (II)

2) de les estructures i dels partits polítics

Als replans social (els conglomerats habitaculars contemporanis) hi viu i treballa tota mena de gent amb tota mena d’interessos professionals, socials, lúdics, polítics, intel·lectuals i estètics. És un garbuix i conformen un capmàs de tal magnitud i complexitat que només la pràctica social (aquelles derives de dispersió que observem cada matí a les grans ciutats) és capaç de destriar-la i fer-la funcionar degudament. Però el que és evident és que sota l’aparent garbuix hi ha les estructures organitzadores per les quals durant la jornada i un dia darrere l’altre tot emprèn les intencions i els camins projectivament degudament traçats. Les estructures es mantenen i romanen durant el caos quotidià; i una estructura vol dir un sentit, una orientació, un projecte, un objectiu.

La societat, el conjunt dels humans, històricament en els nuclis màxims directors ha funcionat així: inicialment foren les tribus i les lluites fratricides de subsistència amb el resultat de dominadors i dominats. La cultura grecoromana acabà establint els humans lliures i els humans esclaus, estructura regulada per un sistema ben tramat. El cristianisme substituí inicialment el sistema social grecoromà pel de Senyors i servidors, si bé cadascú tenia la seva ànima en propietat. La societat renaixentista esmicolà els servidors en professionals segons habilitats o aprenentatges, que agrupà en gremis ben jerarquitzats. El complex social acabà subdividit en braços: els senyors o noblesa, el clergat i el tercer estat (professionals segons diferents calibres i capacitats executives).

Tot plegat implicà un tipus de producció de béns que exigia una base d’emprenedoria prèvia o capital; conseqüència d’això la societat queda partida en burgesos i treballadors. L’evolució creixent del capitalisme i de les exigències de rendibilitat de la producció conduí a la lluita aferrissada de classes per participar degudament dels profits del sistema de producció i de consum. Actualment la societat de classes comença a diluir-se en una polarització que podríem, de moment, sintetitzar entre benestants i mancats (aquests d’un repartiment social moralment degut).

Però el que volem senyalar és que les estructures a les que fèiem referència es mantenen i que cada individu manté – en la mesura que li és possible i que cada individu accepta de bon grat o per força – les seves preferències: qui vol ser del Barça o de l’Espanyol – o del Madrid o del Sevilla – ho és, i qui vol ser catòlic, musulmà o protestant (amb les amplituds i limitacions que això comporta) pren l’opció que li escau. Les relacions humanes o psíquiques d’afinitats (o d’interessos) entre els del tercer primera o el del segon segona es mantenen; són inevitables perquè pertanyen i es refereixen a la més pregona i intangible intimitat: el que se’n diu manera de ser o tarannà (la sal i varietat de l’existència).

Aleshores el que trontolla a l’actualitat és el manteniment anacrònic en partits, en fraccions o faccions que només tenen una visió unilateral de la manipulació de les estructures socials. Els partits actuen com autèntiques empreses comercials que només cerquen la rendibilitat i els beneficis que atorguen prepotència social. És veritat que en democràcia els partits accepten la convalidació en relació als vots rebuts; però assolit el poder executiu durant el mandat aconseguit només vetllen per consolidar-se i mantenir-se en el comandament per fer rotar la societat segons els interessos de les idees bastardes o espúries del grup directiu.

El que la societat moderna necessita ja no són formes d’apropiació de la naturalesa ni de la producció que assoleix l’enginyosa activitat humana en una clara percepció del vell agiotisme, sinó plataformes de gestió, de distribució dels béns assolits de creació i de producció. El que la humanitat en el seu conjunt ha aconseguit no pot ser causa, instrument o estructura de domini sinó capacitat i suggeriment de resolució de les qüestions que quedin pendents.

L’apropiació – individual, de grup, d’entitat o de partit – del que pertany a tots en tant que humans és un delicte que cal sancionar sense pal·liatius. El que diem ho fem no per prejudici moral sinó per imperatiu humà. A l’esforç i als resultats del que sigui hi hem de col·laborar tots i la satisfacció ens ha de venir de la part col·laborativa, no de la de l’apropiació individualitzada. Amb aquests mots només vull advertir que implacablement ens anirem apropant a la dissolució dels egotismes, que només seran acceptats quan impliquin una aportació nova o un goig inèdit del que hi ha. L’estètica sempre serà vàlida perquè implicarà que de la realitat també se’n sap extreure aquella satisfacció egoista que un – i només ell, però si és compartit no passa res – és capaç de sentir.

M’horroritza avui quan veig l’estupidesa insulsa d’apropiació i de figuració de potència dominant dels partits polítics i de les estructures econòmiques i empresarials que mantenen l’espantosa situació de fet en la que ens trobem.

Per lluitar contra els apropiadors cal desviar les formes de capitalització inicial. És per aquí per on hem de començar a esmerçar l’enginy de creació per assolir el de producció neta.

Vist: 267 vegades