Brecht, els replans, les estructures i els partits polítics (I)

un apropament als canvis substancials que s’albiren

Nota: sóc ben conscient que la reflexió es mou pels límits de la utopia i que tots els intents similars anteriors han fracassat; però em sembla que ens apropem a un nou món sense retorn i cal assajar de nou les solucions que afegeixen a la Llibertat, Igualtat i Fraternitat el respecte mutu entre persones

1) dels replans i dels partits.

Bertolt Brecht, en una de les seves meravelloses faules didàctiques, explica com un bon dia de tardor passaren successivament un parell de nois per sota de l’ombra d’un esponerós pomer. El primer quedà palplantat davant de la caiguda sobtada d’un fruit de la copa d’aquell esplèndid pomer; s’aturà, reflexionà, i, al cap d’una bona estona, descobrí la llei de la gravetat. Poc temps després passà per sota de l’arbre un famolenc pidolaire; en aquell instant també es despenjà una poma i el pidolaire, amb una acció gestual molt ràpida i precisa, atrapà al vol la fruita i immediatament l’enqueixalà. Aquest segon va satisfer la seva fam que el posseïa. La faula és fotuda, perquè què és primer: l’enginy i la reflexió o la gana? Brecht ens planteja la qüestió i ens deixa la responsabilitat de resoldre-la: és el que ell en deia “la presa de consciència”. Ja sabem molt bé que és una qüestió de prioritats i que en algunes ocasions la subsistència precedeix qualsevol altra actitud humana, romanent la reflexiva per ocasions més propícies i oportunes. Cal penetrar a l’anècdota ben preparats per encertar l’actitud adequada a cada moment i no tots els moments són el moment d’una o altra decisió. Edgar Allan Poe, al relat Maelstrom, ho planteja d’una manera més biològica encara: si només hi ha una possibilitat de salvar-se, l’agafador de l’anella és per al braç fort o per al feble? Malgrat la seva densa humanitat, Poe no dubta i fa tirar endavant el biològicament o enginyosament més adaptat; les preferències són circumstancials. No oblidem que Brecht treballava en temps de convulsió social i Poe en els del positivisme mecanicista; el delirium tremens només fou una qüestió personal que només a ell afectava. La llei de la gravetat – no en temps de Newton sinó actualment – afecta les possibilitats de subsistència de tota la humanitat, com espècie marginal a la submissió natural que som; cada cosa i situació ens cal decidir-la al seu moment oportú.

Quan jo estudiava i treballava a la Sorbonne de París tenia, com cap de tesi de les meves recerques sobre sociologia del coneixement, un professor, Georges Gurvitch,  rus-jueu-menxevic, format a l’escola neopositivista de Viena de Carnap i Reichenbach; des del 1922 expulsat de la Unió Soviètica i, aleshores, exiliat i naturalitzat francès, reconegut i incorporat com sociòleg docent a la Universitat de París, que respecte dels agrupaments i de les conductes humanes  – i això dit en un ambient del positivisme sociològic més radical (Durkheim i Tarde) – ens parlava sempre dels replans (paliers) en què viu instal·lada i actua la societat.

A l’actualitat de l’era industrial capitalista monopolista de la societat – ens cridava l’atenció – les poblacions humanes viuen, cada persona i grup familiar o de parella, encaixonades en els replans que conformen cadascun dels immensos immobles, el conjunt dels quals (replans i blocs de vivendes) i de les estructures que determinen i constitueixen mantenen comunicació entre si en relació als diferents i variats interessos, lliures o forçats, que cada individu pel seu propi compte o per influències ha decidit o s’ha vist empès a optar. Exemplificant: hom pot ser electricista, saber-se golós o frugal menjador de determinats aliments o capricis, afeccionat a l’atletisme, sentir-se partidari del Barça, agradar-li o no el cinema, jugar als escacs, preferir la política del partit socialista i no la del partit liberal, sortir a passejar més aviat les tardes que els vespres i fer-ho o no acompanyat dels fills, de la dona o dels amics, o preferir fer-ho sol; sentir afecció pel veí del tercer quarta, profunda aversió pel del segon primera i mostrar-se indiferent al del primer primera. Són un conjunt d’obligacions i de tarannàs que cadascú arrossega amb ell segons la seva manera de ser “natural”, encara que més o menys l’acció social i el comportament veïnal hagi estat impulsat per la societat o per l’ambient general, però on també hi havia, en moltes ocasions, altres possibilitats d’opció entre unes i altres decisions socials.

Amb això és vol indicar que viure en societat és un conviure multirelacional, complex, heterogeni, sotmès a respostes a vegades pulsionals i altres meditades i ben decidides. Viure no consisteix en opcions unilaterals i unidireccionals a no ser que se’n prengui l’opció. Viure no consisteix en trencar relacions o mantenir punts de vista homogenis i ves a saber de quina coherència, com quan t’agrada la natació i beure conyac. Viure no és un viure separat dels demés sinó mantenir-hi una relació estratègica més passional que coherent o mental.

Traslladant-ho a la política, sobretot a les relacions socials actuals, no hi ha res més absurd que mantenir les actituds opcionals radicals dels partits polítics actuals. La gent – a no ser que obeeixi a una estratègia mal intencionada, francament rupturista i d’aïllament – no pot ser partidària d’un tipus de conducta o, davant de determinades situacions o coses, opció activa unidireccional si aquesta postura determina una facció, grup de gent unit per una acció, generalment política i de caràcter violent [La memòria infantil em retorna al cap de vuitanta anys aquella qualificació que oïa dir referint-se als militars insurrectes contra la República: se’ls motejava de facciosos (que feien facció, que no volien entendre’s amb els altres), i determinaven un grup a part o partit, per a l’ocasió, enemics acèrrims del poble)]. Aquesta opció implicava ser partidari d’una entesa de fets més aviat que d’una altra i formava part d’una actitud o opció partidària per sentir-se i notar-se marginal a la complexitat real de la societat: ser facciós.

(continua)

Vist: 253 vegades