Cal mesurar-se respecte dels gegants, no dels nans

Comprenc ara moltes coses, entre d’altres la de la lluita per la terra. La terra, obvi, és per als que la treballen, però Bertold Brecht va aclarir que potser la terra hauria de ser per a aquells que la milloren. Per tant, la lluita per la terra esdevindrà cada vegada més dura, cruenta, sagnant, perquè cal desposseir-la dels que no la fructifiquen. Aquests dies plens de lluites entre pobles, entre comunitats, el que realment està en litigi és la possessió de la terra, el terrer des del que qui l’habita sap què en pot fer i en pot treure. Obvi, la terra dóna, atorga una certa glotalització a la nostra capacitat expressiva. L’exemple el tenim, entre d’altres ben evidents,  en el que ha succeït a les Amèriques dites del Sud: els nadius han conservat la terra, però per imposició estant perdent la pròpia llengua; però la nova la van transformant segons va determinant la terra on la parlen. Els Estats Units de Nord-amèrica ofereixen la mateixa imatge: la llengua o llengües importades es modifiquen progressivament tant en relació a la procedència dels parlants com a la seva raça. Els fets naturals acaben sempre imposant-se, per més traves que es posin a la seva acció. L’evolució o els tsunamis restableixen les situacions evolutives normals.

Ara bé, respecte del que els catalans acabem de viure el 27 de setembre, hem de mesurar-nos per verificar les nostres capacitats i les nostres possibilitats no amb els nans que ens rodegen, sinó amb el gegants. Per part dels nans tot és enveja i venjança per la seva petitesa i per la seva migradesa moral i material. Si ens hi fixéssim encara que només fos per verificar quines són les aparents nostres possibilitats reals d’acció, tot quedaria migrat, reduït, pegallós, atès que els nans ho són perquè la seva manca d’arrelament i de consciència real els ha atorgat el seu restringit camp d’observació. En canvi, mesurar-nos amb els grans ens enalteix, ens amplia les nostres possibilitats de mira i de coratge per emprendre les tasques creatives que ens veiem amb cor d’emprendre.

No em puc estar de donar tot seguit tres exemples d’emprenedoria i de coratge; són la Carme Forcadell, la Muriel Casals i l’Artur Mas. Cito tres noms encara que estic segur que darrere de cadascun d’ells hi ha 30, 300, 3.000, 300.000 persones amb el mateix coratge i amplitud d’horitzons. Perquè, fixem-nos-hi, tot el que han estat capaços de fer i d’aixecar no eren plataformes per fer lluir les seves iniciatives, sinó per atorgar-les als oprimits políticament, als desvalguts socialment, als menystinguts culturalment d’una terra ofegada des de fa segles per impedir-li que realitzi el que és capaç; com les tres persones indicades, de dur a terme un projecte de cultura i de civilització, una certa visió de la realitat i el món.

Sembla – la història ens ho mostra – que aquest tipus de tasques necessiten per expandir-se el suport d’una determinada manera de ser i d’entendre i visionar el món. El món egipci, amb els seus trets específics i icònics d’organitzar la realitat; el món grec, amb Atenes al capdavant, atorgador del nombre, el límit i la mesura. Roma, les normes i la regularització per ordenar i relacionar els diferents territoris i les diferents gents que els constitueixen (potser també hi caldria afegir, amb el cristianisme, l’aparició de la igualtat humana de tots els individus). Amb el renaixement (les ciutats italianes), la presa de consciència de que el món té moltes altres mesures per a ser admirat i comprès. París i l’àmbit francès per indicar-nos  que, a més del món natural, hi ha el de l’artifici. El complex anglosaxó que ens re-invita a trepitjar de nou tot el que és real per adonar-nos que cada cosa té la seva mesura. L’àmbit germànic que ens adverteix que el que acompanyen les realitats són els mots, que cal vigilar i controlar si no ens volem esgarriar.

Hi ha, ben cert, altres realitats; però ara només he citat aquelles que em mantenen en el coratge de ser emprenedors en el camp de la creativitat; de moment no sé si només petita inventiva, però potser tot seguit de gran expansió. En tot cas de cant al coratge perquè els nostres objectius, els dels catalans, no han estat mai de reduir les possibilitats sinó de mostrar l’accessibilitat a les accions més capdavanteres. És per això que sempre hem de dir que són catalans aquells que vivint i treballant a Catalunya (i si és arreu del món, amb el mateix esperit) tenen la voluntat de ser i sentir-se catalans.

Una postil·la: la natura, la realitat, sembla que deixi les coses, les situacions, humanes, polítiques, naturals, fins al punt més difícil per reemprendre-les. Potser és aquí on s’emplaça l’exigència del coratge: només els atrevits, els convençuts s’atreveixen a continuar la tasca. Doncs bé, assumim-la i responsabilitzem-nos-en; endavant!

Vist: 90 vegades