Capitalisme global = consumisme: prêt â porter i fast food

Un dels objectius bàsics del capitalisme financer és incrementar constantment els beneficis comercials i, per assolir-ho, ha d’estar constantment amatent al mercat, obsessió que l’empeny vers un consumisme creixent. Com el consum, el consumir – com l’embriaguesa de Baudelaire -, és el que cal per viure intensament la realitat, vull endinsar-me en aquest món i ho faré a través de dues constants declarades de l’actualitat: el vestir i el menjar, deixant per a una altra ocasió el desplaçament mecanitzat i la comunicació o informació instantània.

Faré una crítica, o analítica, d’observador acompanyant de comprador impulsiu. M’interessa tot el que veig, em preocupa tot el que ocupa els altres, faig meu tot el que em pot ajudar a comprendre el sentit de l’existir, amb tants vessants diferents, tots ells apassionants, dignes per a lliurar-s’hi.

Els estudis que s’han fet sobre els trets generals i específics dels humans els han dividit bàsicament en tres tipus: pícnic (els plens, més aviat grassos o grossets), atlètic (els de bona i equilibrada – sembla – complexió física) i astènic (els minvats, reduïts corporalment). En síntesi social serien: els grossos, els socialment ben entallats i els esquifits. A aquesta manera de ser física, natural, cal afegir-hi que hom, de caràcter – o psiquisme -, pot presentar trets sanguinis (explosió prompte), flegmàtics (calma serena) i nerviosos (inquiets per un no-res).

Doncs bé, tota aquesta gent tant diferenciada entre si per les múltiples combinacions que tota barreja d’elements permet, la societat global consumista ha observat que es vesteixen, s’engalanen; aleshores caldria disposar d’un bon arsenal de peces de roba perquè ho puguin fer amb facilitat i que sigui possible exercitar-ho amb varietat i preus a l’abast. Hom sap que a partir d’un cert moment, conseqüència de la socialització creixent de la societat industrial i financera, va aparèixer el prêt à porter, aquells models de roba que ja no calia anar al sastre per vestir-los. En funció o relació a tipologies i psiquismes, el mercat posava a disposició dels usuaris el que desitgessin, i a bon preu. Obvi que no plantejo ni judico el fet de com s’arriba al poder adquisitiu per exercir aquesta pràctica social.

Les tècniques del merchandising i del marketing han assumit aquestes realitats bàsiques de la societat actual i han desenvolupat totalment les seves possibilitats; per assolir-ho no s’han limitat als grans trets del prêt à porter sinó que han passat a una micrometria corporal que té en compte no només l’aspecte físic de la persona sinó també una aspiració al gust i a la satisfacció personal, una auto- complaença malgrat anar vestit com tothom, estandarditzat.

Per aconseguir aquesta adequació entre la forma, el gust i la satisfacció personal s’ha recorregut a una combinatòria de talles que tenen en compte, per exemple – tanmateix dins de les tipologies generals – una subdivisió del cos en cinc parts: l’espatlla, la cintura, el maluc, el panxell i el jarret; i les combinatòries que la interrelació entre aquests elements constitutius del cos implica: llarg o curt, ample o estret, cenyit o folgat, canya o pota d’elefant, cada variant segons estètica i gust personal. Amb les combinacions, obvi, entre gros o esprimatxat, curt i voluminós, camallarg o camacurt, baix o alt de cul, llarg o curt d’esquena, de maluc esponerós o estricte i esquifit, cenyit de cintura o àmplia però estret d’espatlla, tubular o bonyegut [en anglès s’ha sabut trobar uns mots escaients, tot pot ser full, short, mini, bikini (per a llenceria), per a cada varietat, slim, baix de cintura i estret al turmell, tapered slim, ajustat per la talla, bootcut, més ample per baix, straight, cama recta, skinny, cama ajustada; nomenclatura que anul·la apreciacions crítiques foranes al fet de vestir tot conduint vers l’autosatisfacció].

Tot plegat, tanmateix, respon a una adient adequació entre l’estètica (modes o models establerts, respecte d’entalladura i de coloraina) i una relació favorable entre preu (sempre a l’abast del comprador) i qualitat (aquesta, òbviament, no perquè duri per sempre més sinó per complir el compromís de la temporada: un usar degudament i llençar després). Qui ho vulgui verificar que vagi als magatzems especialitzats, ara ja, però, coincidents a l’espai urbà amb els d’elit.

El que hem dit respecte del vestir també funciona amb el menjar; a no ser que se sigui un gourmet o un marginal declarat i voluntari, avui és possible menjar a bon preu i variat – sense servidors mesells de taula, òbviament -: els fast food proveeixen a tothom amb les quantitats i ingredients dietèticament establerts i a un gust normal i corrent.

El capitalisme monopolista té cura d’alimentar i vestir a tothom en relació a les seves possibilitats. El que el capitalisme monopolista potser no té en compte és el segon principi de la termodinàmica, aquell que s’enuncia – socialment explicat ara – dient que si cada vegada hi ha més consumidors però menys possibilitats socials d’arribar a ser-ho, el complex es congelarà i s’auto-anorrearà.

És obvi que l’esdevenidor anuncia la catàstrofe final (les teories de Thom, que tant van interessar a Dalí).

Vist: 214 vegades