Carta oberta a Ai Weiwei tot recordant Bertolt Brecht

“Quin món més estrany aquest en el que m’ha tocat viure” – escrivia Bertolt Brecht, en brega contra totes les dictadures possible en uns temps en què ho eren també aquelles que menys ho sospitaves –, “quin món més brutal en el que dir o escriure el nom de la rosa és ja delicte”. L’observació, la frase o pensada del  dramaturg i poeta resulta molt ambigua, críptica, estranya, perquè no saps a què quedar-te. Escriure sobre la rosa és fugir de la realitat? O bé simplement és sentir plaer per l’immediat natural? O potser és un recurs per cridar l’atenció sobre precisament allò que no pots escriure perquè et tallarien immediatament el dret de ser un individu pensant que atorga a la seva vitalitat els sentiments i les emocions que el cervell, d’acord amb el que  li quedi de sensibilitat, tingui a bé manifestar-se?

Escric tot això perquè les oficines que controlen les persones malpensen sempre i veuen en el que no hi ha les malifetes que ells voldrien que hi apareguessin per tallar-les de soca-rel. Però se’m pot dir: si tot això no és veritat, avui pots pensar, sensibilitzar-te, dir, escriure i plasmar tot el que vulguis; si no és a un indret serà a  un altre, la llibertat individual és ja reconeguda – si bé potser no acceptada – arreu.

Jo, Ai Weiwei, acabo de veure la teva exposició homenatge que se celebra a una de les ciutats lliures del món, a Barcelona, i he verificat que si et fan aquesta exposició és perquè no ets lliure, perquè penses, dius, plasmes, concretes en accions coses que a l’indet on ho fas no els plau, no accepten que t’expressis, que et manifestis d’aquesta manera. En canvi si diguessis, fessis o escrivissis que l’entorn en què et trobes és el més meravellós del món, fins i tot t’aplaudirien, com ho saps molt bé que ha succeït quan et lamentaves que hi havia algú, en algun indret allunyat de l’alta direcció espiritual de l’estructura política i econòmica en la que vius i subsisteixes, que no complia com cal les seves responsabilitats. Fins i tot t’han homenatjat i t’han permès de viatjar i exposar-te quan el que d’imatge o de paraula permetia la visió ortodoxa – o només de pessigolleig – no els molestava, o fins i tot podien apropiar-s’ho i mostrar-ho com obra pròpia (vull dir de l’estructura), sòlida i ben estructurada.

Durant el franquisme, molts artistes de l’indret on visc se’n van aprofitar de l’equívoc metafòric dels mots i de les imatges. Res a dir ni a criticar, només constatar-ho. Però de tot plegat jo voldria anar vers altres dreceres, aquelles en què els fets de creativitat deixen d’estar realment al servei de la ideologia entorn o ambient i apunten vers aquella llibertat d’expressió que donaria valor estètic – la presència subtil de la sensibilitat real i mental – al fet presentatiu o representatiu.

La meva dona, Consol Villaubí, recorda en la seva estada a Moscou, 1957, com el famós ballet rus, de gran exigència tècnica acadèmica i admirat per tots els artistes  per la seva tècnica i creativitat artística, s’anava instrumentalitzant a través del concepte “rigor acadèmic”, desposseint-lo de la lluita per la bellesa, espiritualitat i harmonia de l’art; així es convertia a l’ull de l’espectador com fets de reivindicació social. A Giselle, a Les Sílfides, a El llac dels cignes, etc, els personatges s’identificaven en camperols d’ideologia de reivindicació social comunista. Així ho escriu la Ulànova a les seves memòries: “la tècnica clàssica esdevé “rigorosa” lectura mecànica al servei de la capacitat de captació del públic obrer de la Unió Soviètica”.

Posteriorment ens hem adonat que aquesta era la manera d’amagar la realitat: darrere de la mecànica i del rigor no hi queda res, formalisme pur estricte. És també una tesi política: les decisions de l’equip dirigent són l’expressió de la realitat i de la veritat.

L’art és un altra cosa. L’art rebenta per tot arreu, et desborda i et deixa mut, inquiet, esbalaït; molesta perquè t’omple sense acabar-ho d’entendre.

L’art ha de recollir la subjectivitat de l’artista per facilitar que s’hi projecti la de l’observador. L’art és un sistema formal receptor i projector sempre a doble sentit: de dins a fora – generador de la forma – i de fora a dins – encaix de sentiments, emocions i actituds (un espai o un temps delimitat sense horitzons definits).

És per això que a l’art, si bé el formalisme hi és determinant, també hi és  constrictiu: accepta però també emana. Per això no hi ha formes predeterminades, només les escaients per a cada circumstància i/o situació. Formes que esdevenen estils i es corresponen amb les maneres que assumeix el projecte vital de les comunitats i/o dels individus que les plasmen. Les actituds personals, admeses davant dels estils, reflecteixen els gustos tant dels creadors com dels consumidors.

Els procediments i tècniques de creació executiva de les formes responen a les diferents habilitats naturals, enginy o inventiva dels que en són generadors.

Podríem indicar que, sorprenentment, el principi científic “d’indeterminació”, de Schrödinger, es correspon exactament a la noció d’indeterminació pròpia del fet creador artístic. Qui crea, qui observa una obra d’art, pel fet de projectar-s’hi,  intervé, n’activa el procés, l’altera; és una implicació a les possibilitats o disponibilitat globals, sempre presents en el que entenem que és obra d’art.

És la presència d’aquesta indeterminació la que molesta els poders establerts o les doctrines que es volen o se senten correctores d’actituds i de comportaments.

Les teves fotos i els teus objectes, Ai Weiwei, tu saps perquè els has fet i ets el responsable de la seva presència concreta. Que aquest procedir teu sigui molest a les estructures dominants o no, això depèn del seu grau de captació i de la seva intenció dominadora o subjectadora de vides, sensibilitats i maneres de pensar o captar l’impacte o l’actitud personal (o col·lectiu) davant de l’entorn natural o social.

Vist: 252 vegades