Carta oberta a n’Artur Mas

Perdoneu que comenci amb aquest poc respecte però és que m’he de moure en un terreny del que tothom mirarà per quin cantó llisco i no voldria decantar-me per cap altre cantó que no fos el que afavoreix Catalunya, que és el de la independència pura i estricta.

Respecte dels que us han precedit en la responsabilitat política col·lectiva que ara teniu no em puc atrevir a dir res que no faci mal per una banda o altra. El primer de la sèrie recent de manaires polítics de Catalunya no ens mereix cap respecte moral. Del segon no sabem què dir-ne perquè va acabar delirant: els seus companys el varen apartar i les seves paraules s’han quedat sense sentit ni significació real. El tercer sempre s’ha sentit fora de camp ja que jugava on no li tocava (ha preferit acabar com a senador espanyol).

El quart, vos, hi sou present i en teniu la responsabilitat. I crec que tothom us reconeix que heu sabut fer ben bé la transició: passar d’un règim integrat en ferotges centralismes arrelats i legalment – ens diuen – impossibles de trencar, i lliscar vers una possibilitat d’acció que no fereixi cap sensibilitat democràtica casolana ni forana observadora perquè Catalunya pugui arribar a ser el que mai ningú – és una llei que no cal escriure-la – pot privar un altre de ser: lliure i responsable de les pròpies decisions.

Cal reconèixer que històricament el pas que esteu intentant fer és un dels més difícils d’executar; sobretot si tenim entre nosaltres mateixos qui aporta totes les traves possibles, fins i tot aquella estrictament personal com és el que hom tingui una història individualitzada ja realitzada. Però també se us reconeix que ara heu virat vers les úniques posicions possibles independentistes per a una Catalunya real del futur.

Al capmàs de la història, el punt en què ara es troba Catalunya és el que se’n diu de transició, de segona transició, atès que la primera de la nova etapa d’assaig per assolir la llibertat fou la del 1978. És molt difícil passar sense trencaments fatals – actualment moralment impossibles entre gent que se’ns autodesignen civilitzats – d’un règim polític establert a una altra concepció de la realitat, radicalment diferent d’aquella de la que se’n fuig, atès que la nova situació es basarà sobre els fruits del treball productor i creatiu i no sobre les rendes que hom pugui munyir, extreure, succionar del que ja hi ha establert.

Obvi que no és la primera de les transicions. N’hi ha hagut moltes a la història; podríem considerar les de caire estructural religiós, les de desestructuració econòmica o les de nova regulació productiva i distributiva. Ara Catalunya vol i necessita la independència perquè significa, d’antuvi, autogestió i reorganització dels sistemes públics i privats de creativitat productiva i de circulació de béns.     Ens cal poder ser executius, com ho assolí l’anglès Oliver Cromwell, Navigation Act. 1651, pels àmbits de producció i distribució interior i exterior. I ens cal poder ser pertinents i justos en les degudes atencions socials: les reformes polítiques   que calguin. La revolució francesa (1789) canvià de dalt a baix les estructures socials i la nord-americana (1776) aquelles de dependències del mercat. La revolució industrial (des de mitjan XVIII i XIX i XX) l’aportà la iniciativa dels emprenedors, esdevinguts burgesos. La Commune (1871) assajà fer efectiva la justícia social, i la revolució soviètica (1917) intentà fer-la efectiva. Actualment la  creativitat productiva i de circulació són estrictament tecnològiques i digitals, i les qüestions socials – ho dic molt seriosament – pertanyen a la ponderació de la filosofia moral (justícia?) si es volen evitar revoltes reivindicatives constants.

A batzegades, de maneres brutals i algunes vegades de forma civilitzada, s’ha anant establint una realitat social ponderada, molt sovint amenaçada pels interessos polaritzats de determinats sectors dominants.

Ara a Catalunya volem deslligar-nos d’un sistema que ha ignorat els desequilibris socials d’una part de la societat i volem establir la nostra relació ponderada amb tots els humans. Aquest pas seré ha esdevingut impossible per part del govern espanyol, que entén els seu exercici regulador com un poder de domini. Trobar les formes de transició serà molt difícil si els que exerceixen efectivament el poder no s’hi avenen.

No es tracta per part nostra de trencar les estructures establertes d’àmbit social clar, net i generalista, sinó d’obtenir-ne la gestió per evitar-ne la discriminació. Cal reconèixer que haurem de fer autèntics exercissis perillosos de corda fluixa, autèntiques transaccions. Per això nosaltres necessitem ara un poder unificat, unidireccional respecte dels forans; poder que després esdevindrà una gestió que serà tan variada i matisada com entre nosaltres mateixos creguem.

Tothom és útil i ningú imprescindible, però, per l’experiència cremada que heu hagut de suportar, ens ha de semblar a tots que aquest moment heu d’anar al capdavant per unes dreceres difícils, que han de fer entendre als espanyols que els catalans no volen res més que organitzar-se per ser efectius i ajudar a qui ho necessiti.

Força i endavant, amic.

Vist: 157 vegades