Carta oberta (n’hem parlat abans en privat) a l’amic Paco Candel

Eren els finals dels anys 40 del primer i ple franquisme; tu vivies a les cases barates del barri de Can Tunis, a la vessant sud-oest de la muntanya de Montjuïc, prop de L’Hospitalet del Llobregat. No sé com va ser, però per raons d’esperit de lluita política i per mitjà d’alguns obrers vàrem entrar en contacte. És possible que al bell mig hi hagués un escriptor provinent de Salamanca que es deia Luís Landínez, que va quedar segon al premi Nadal del 1948 amb la novel·la Los hijos de Máximo Judas, novel·la escrita amb realisme social brutal i cru però que no va assolir cap èxit de públic. Hi devia haver també el jove pintor Guinovart, aleshores adelerat per un art popular directe i, a més, amb seguretat, l’Àngel Carmona, noi de bona família però enderiat per les relacions difícils entre la cultura popular i la cultura culta. Es tractava d’establir lligams entre la gent de cultura autòctona, totalment malmesa pel franquisme, i la cultura ínfima dels immigrants que, des del 1924, en allaus successives anaven arribant a Catalunya; primer exclusivament per motius econòmics i després, subreptíciament, com exèrcit passiu d’ocupació emparat per les autoritats normalment imposades (els lerrouxismes) per la força pública i la política. Ens interessava el fet de la comunicació entre autòctons (els que ja vivíem aquí) i immigrants, perquè ens trobàvem davant de situacions concretes: l’opressió del fet nacional català i l’opressió política franquista en general si hom tenia idees pròpies i/o reivindicava drets socials no atorgats pel règim.

Després del contacte, amb en Carmona us veníem a fer representacions teatrals amb la idea de desvetllar l’esperit social reivindicatiu entre la silenciosa i oprimida classe obrera immigrada dels nous suburbis de barraques, que creixien en torn dels nuclis bàsics de població autòctona, per promoure’ls la consciència d’opressió i l’esperit crític. Ens servíem d’Ibsen, Gorki, Txejov, Brecht i arranjaments expressament preparats per a l’ocasió a base d’obres literàries, intenció que culminà amb la creació del grup voluntariós de la Pipironda (1957). També portaria una tasca similar, però més polititzada, Feliu Formosa i el seu grup d’acció teatral, del que jo també en formava part. La veritat és que la situació era dura per a tots perquè allí on els immigrants començaven a esdevenir nombrosos es produïen situacions de recel i tensió entre autòctons i nouvinguts, els primer perquè no volien renunciar al seu passat social i cultural i els nouvinguts perquè exigien per a ells i el seu tarannà sensibilitats i garanties que, tanmateix, eren negades als autòctons. Al bell mig de tot i amb unilateralitat política manifesta pro immigrants hi havia els “Coros y danzas de España, de la Sección Femenina de la Falange” y les activitats dels “Sindicatos Verticales”. Rodríguez Méndez, un jove autor dramàtic també immigrat, va escenificar tot això a Vagones de madera, 1958.

La ideologia genèrica de tot plegat enfront del règim franquista era que els humans són iguals arreu i el que els diferencia és la qualitat i el mode de viure; en aquest sentit es desvetlla un situació tràgica que impregna, afecta i condiciona la totalitat del col·lectiu humà. No cal dir que les obres dels autors esmentats, amb les de Lorca i les dels mateixos clàssics grecs, eren efectives i adients.

És en aquest teló de fons que començaren a esdevenir interessants les teves obres, Paco Candel, que com eren de relats de les peripècies dels immigrants i de les seves trifulgues i drames humans, més aviat feien benèvols els responsables de la censura política [A l’homenatge pel cinquantenari dels teus Altres catalans (1964)el sociòleg Salvador Cardús ho senyalava].

Tot plegat ens feia pensar a tots i ens feia calibrar i valorar les oportunitats polítiques respectives. Carmona escriuria un extraordinari assaig sobre una autòctona Catalunya xiroia, de finals del XIX però també contemporània, on hi ha formes de cultura popular molt dignes de ser tingudes en compte. I tu continuaves amb els teus textos publicats, suara en català suara en castellà, aportant aquells elements reals de les formes de vida. Ens servien per trampejar-ho i cercar les formes d’evolució política possible. El teu Els altres catalans assajà d’apropar els oprimits – els uns doblement, per obrers i catalans, els altres certament per obrers – i s’assolí; amb bastants bons resultats, fins al nou intent de ruptura d’ara. L’anterior fou el d’Alfonso Guerra, a les primeres eleccions democràtiques del 1978.

Els que hem viscut a les perifèries i/o a les petites poblacions sabem que la creixent superior densitat dels immigrants va provocar canvis als costums dels indrets generant tensions de relacions humanes i culturals, a vegades molt difícils de superar fins que no s’establiren les normes d’una legalitat basada en els territoris també, i no només en la procedència dels que el poblaven. Els darrers anys del franquisme hom pot dir que no només els rics vivien en ghettos – econòmics – sinó també les classes treballadores, separades aquestes per qüestions de llengua i de costums. L’adveniment de la democràcia, si bé no anul·là la realitat demogràfica cultural, sí que encalmà, per comprensió dels uns i dels altres, la situació d’enfrontament.

Amic Paco, t’agraïm sincerament el que vas aportar i esperem que no sorgeixi cap enfrontament estúpid. En algunes ocasions les migracions pacífiques – ara tu ho veuries de nou, amb altres gents, ben cert – no són altra cosa que estratègies d’ocupació i de domini de territori.

Salut.

Vist: 213 vegades