Catalans, Catalunya! (assaig per a una filosofia en base catalana)

Ja sé que escriure aquestes paraules que es volen amb valor filosòfic és avui dia, a l’època de la globalització, totalment absurd. Però no és absurd constatar que les maneres de pensar neixen del context natural i social (aquest concepte amb la màxima amplitud) des del que es desenvolupen. I els catalans han tingut una història especial que han viscut no des de la passivitat sinó des de diferents intents de ser protagonistes directes dels fets que condicionen el conjunt de les gents (ja sabem que els catalans no són els únics, que hi ha altres grups humans tan actius o més que els catalans, però això no priva constatar que els catalans també hi són i hi volen figurar).

S’han senyalat els catalans com gent poligonal entre, per exemple, el seny (la mesura, fins i tot l’aurea mediocritas estoica, que implicaria pejorativament un cert acomodament a la realitat en la que un hom es pot trobar), la rauxa, (l’abrandament, la bogeria, el passar-se en tot) i la xiroia (la broma, fotre-se’n del mort i de qui el vetlla, el Paral·lel – espai ciutadà de diversió a la primera meitat del segle XX, a Barcelona). Obvi que molts grups humans poden ser encabits també entre aquests vèrtexs, però els catalans tenen la conjunció successiva i a vegades simultània de tots tres extrems, amb algun apèndix fins i tot no sempre agradable. Però hem estat capaços de digerir les nostres pròpies serenitats, salvatjades i menenfotismes. Tenim els exemples clàssics de Ramon Muntaner,  cronista objectiu dels fets, i Ramon Sibiuda, l’equilibrat racionalista entre el que és establert i acceptat són gent de seny; en Ramon Llull, l’emprenedor per aportar saber i salvació de l’ànima on se’n tingui ansietat, per la rauxa, o el desfermament xiroi i brutal de les bullangues quan ni en pro ni en contra res és respectat i tot s’hi val. Al segle XIX tenim, pel seny, Àngel Guimerà; per a la rauxa, la cançó de El Comte Arnau de Joan Maragall i de Joan de Sagarra; i pel que fa a la xiroia, les “gatades” d’en Pitarra. Obvi que tot els mencionats no són els únics sinó els pals de paller de munions de catalans de tots els temps. Pensem que un moment donat, vers 1465-70, vàrem arribar a tenir tres Senyors, tres Reis, diferents, perquè cap d’ells complia o omplia plenament el que d’ells s’esperava [qui vulgui verificar la reveladora icònica, la fesomia del personatges actors i autors dels fets d’aquesta realitat històrica, no ha de fer res més que contemplar les obres del pintor Jaume Huguet (1412-1495) i veurà com el rostre de cadascun dels presents observa recelós la cara dels altres que l’acompanyen.]

És també conegut el tret de la paraula donada i de l’encaixada de mans, molt típic del tarannà català; no hi calen papers, notes comptables ni documents segellats o de cap tipus: el que s’ha dit i pactat val, es compleix.

Aquest text no és per fer de succedani de cap costumari català sinó per constatar que s’és com s’és, i s’és perquè hi ha, hi ha hagut, un terrer, una manera de viure i d’enfrontar la vida i de manifestar-ho d’una determinada manera, singular i pròpia, i que d’aquesta manera, en aquest indret de la Mediterrània, se’n diu ser català. Amb un apèndix: que el català també vol tenir la seva part a la creació de la faç global del món i que, per això mateix, vol tenir la seva manera pròpia de col·laborar-hi i de manifestar-ho. No es tracta de voluntarismes sinó del que els observadors profunds de les realitats en diuen l’existència de punts clau, determinants, eons, que es manifesten i s’expressen un determinat moment, evo. Cosa curiosa, però és així, l’Eugeni d’Ors en el seu estudi sobre el “barroc” va recuperar aquests conceptes desuets, propis de cultures basades en els “valors”, però que no per ser vellúries conceptuals deixen de ser realitats materials i expressions reals de conducta humana.

Fins aquí només hem apuntat les beceroles d’aquest tarannà que pugui ser el ser català; un ser transitori, que recorre el temps, dóna el fruit i, després, desapareix. Però és precisament aquest moment, aquests instant, que aporta una de les infinites possibilitats que hi ha de ser, construir, elaborar, mostrar, manifestar la realitat total que segurament és el món univers.

A més, sabem que les situacions i els fets tenen el seu temps, ocorren i prou, encara que la gestació pugui haver estat llarga en el temps i, fins i tot,  diferida a l’espai. Hem aportat uns exemples històrics dels trets de seny, rauxa i xiroia. Cosa curiosa, que jo sàpiga, al nostre context cap altra grup humà els ha reivindicat en exclusiva; en canvi gairebé tots ens atribueixen aquells trets quan assagen de definir els catalans, de comprendre’ns.

La tesi general, amb els exemples següents que anirem aportant i desenvolupant, és que hi ha una manera de ser catalana que toca de peus a terra, accepta el que és indubtable quan es manifesta com tal, canvia de percepció quan la cosa, el fet, la realitat muta, canvia, i, en aquesta orientació tanmateix altera, modifica la globalitat perceptiva necessària, manté una objectivitat que, en tot moment, vol amb base científica, la de la ciència que impera i/o regeix l’efectivitat operativa social i natural. D’això en diem: “filosofia de la immediatesa”.

Vist: 278 vegades