Colonitzats i colonitzadors; observació de Joan Rigol

Les qüestions, de sobte, si no es deixen adormir, donen un tomb que motiven un altre tipus de qüestionaments. És el cas de les dependències polítiques d’uns territoris respecte dels altres, del que en alguns moments se n’ha dit geopolítica i que ha provocat mutacions geogràfiques i organitzatives. En aquesta ocasió em refereixo a si és lícit que Catalunya demani, vulgui, la independència geogràfica i política respecte d’Espanya. L’estructura estatal que regeix aquest complex nega la licitud de la voluntat dels catalans perquè es tracta d’una unitat històrica de més de cinc segles de duració (no és veritat perquè fins el 1714 Catalunya tenia estatus i organització pròpia), complex, diuen, regit per unes lleis comuns. Però, com ens ha fet observar l’expresident del Parlament de Catalunya i vicepresident del Senat espanyol, Joan Rigol, si s’entén que Catalunya no és un territori adherit ni annexionat, sinó només un territori dominat, aleshores es pot fixar que Catalunya al conjunt de l’Estat espanyol no és altra cosa que una colònia, mot i entitat que es defineix com “territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d’una potència forana, regit – el territori – per una legislació especial” o, també, “territorio fuera de la nación que lo hizo suyo y ordinariamente regido por leyes especiales”. Efectivament i, oimès ara, Catalunya no es regeix per una legislació pròpia sinó, sempre, imposada, ordenada, decidida, elaborada pel colonitzador, com és el cas dels diferents Estatuts que s’han elaborat, que sempre han hagut de ser aprovats, corregits, “cepillados” fins fer-los a la mida dels dominants ocupants. Els catalans no viuen sota les lleis que s’han donat sinó sota unes normes, dites obligatòries i inamovibles, que se’ls han imposat per les estructures polítiques, gairebé sempre de domini militar i administratiu, imperants per segles.

Cerquem precisions: colonitzat és aquell que no pot decidir quines són les normes que han d’organitzar la seva vida i que per aquesta impossibilitat mateixa no té  cap retribució ni salari compensatori sinó, només, simple espoli de la feina que aporta. Un colonitzat no és un obrer; pràcticament és un servent que, com deien al feudalisme i absolutisme francès, és taillable et corvéable à merci (se li poden imposar tota mena de càrregues fiscals i laborals). El colonitzador, fixem-nos-hi, és aquell que imposa les normes per les que s’han de regir els colonitzats, aquella munió de gent que ha de viure des de i sota el que li manen sense que pugui presentar objeccions correctives i amb l’única possibilitat real física i moral de sotmetre’s al que se li imposi i/o obligui.

Reflexionem aquests mots, colonitzats i colonitzadors, i verificarem que Catalunya, des del 1714 amb el decret de Nueva Planta, viu sota un règim absolutista o, des d’una òptica contemporània, colonial; que vol dir que el colonitzador viu i recolza el seu domini i poder absorbint, acaparant la totalitat del producte del treball que la gent obté de la seva tasca al propi territori on viu. Territori, precisen les normes colonialistes, que depèn de l’ens, entitat, o nucli central emissor de poder, el que en diem metròpoli: tots els territoris francesos depenen del que es digui des de París; l’expansió mundial britànica, del que s’emani o es dictamini des de Londres; les terres suara dites espanyoles, del que ordeni Madrid. No em sembla que funcioni així ni als Estats Units d’Amèrica del Nord, ni a Alemanya, que són conjunts territorials cadascun dels quals estableix les normes internes de funcionament. La idea colonitzadora ve de que s’entén que la metròpoli imparteix, expandeix els seus benfets (la civilització, el progrés), sobre els colonitzats.

Des dels anys 60 del segle XX el colonialisme ha deixat de tenir existència legal o acceptada. El territori que s’autoregula en relació a ell mateix i en funció de necessitats i possibilitats és un territori autogestionat que estableix respecte dels territoris veïns les relacions de tot tipus que els són mútuament convenients. La prudència em fa evitar escriure noms de territoris que sembla que tinguin un nom políticament qualificatiu quan en realitat els escau un altre.

Que al segle XXI encara hàgim d’aclarir identitats és lamentable. Però és que encara no designem les realitats amb els noms científics o socials que realment els escau. Tanmateix en som conscients i la tenacitat de l’acció ens portarà a l’adequació nom= realitat funcional.

Vist: 203 vegades