Coneixement i creences, raó i follia

Diuen els poetes. els de tots els temps: si pogués acordar raó i follia! I aquest acord és a grans trets la història de tota la humanitat, de tots els pobles i el d’algunes persones. Dic d’algunes perquè n’hi ha unes quantes que són testarruts d’un o de l’altre extrem d’aquesta oració assertiva, i aquests, quan tenen poder al nivell que sigui (polític, econòmic, familiar), fan anar les coses el més malament possible fins arribar a la destrucció de tot el que pugui concernir els altres. Per a aquesta gentussa, del que es tracta és que ningú toqui la seva identitat pròpia; se senten plenament convençuts de les certeses o de les il·luminacions de les que creuen i se senten posseïdors. Repetim-ho: això succeeix a tots els nivells socials, des dels més falsament poderosos al dels més injustament tractats. Cadascú vol “ser més cap d’arengada que cua de pagell” (sense que aquesta frase feta d’arrels pregonament històriques i reals impliqui cap menyspreu pels innocents animals o menges que els porten i amb els que els designem), perquè creu que en el que diu hi té, posseeix, la veritat, la raó de tot el que fa i decideix; i aquesta postura humana és ja un aspecte de la follia. Però és l’aspecte, la vessant negativa, de la qüestió, que quan la follia només és un atreviment desenraonat és positiva perquè mena, impulsa, condueix per senderes que raonablement mai s’emprendrien. Els folls són necessaris, però un foll que se senti poderós és un gran perill per a tots els altres mortals (i escric mortals i no humans, perquè els folls poderosos no respecten ni els animals).

El coneixement és la seguretat insegura, aleatòria, estadística, combinatòria; no és la seguretat determinista de la segona meitat del XVIII i del XIX, la seguretat del mecanicisme dels principis estrictes, reguladors de totes les coses. El coneixement és aquella indeterminació que ja cridà l’atenció, i va empipar molt, a Galileu Galilei, que feia i volia que les normes fossin conclusions definitives a les que s’hi arribava per la via de l’experimentació, i no que corresponguessin al  comportament real dels coses. Atès que en la manifestació i comportament real de les coses sempre hi havia factors que no acabaven de definir-se, que no entraven en el joc científic establert, que no hi havia un número clausus, exacte, de les sèries des de les que s’examinaven aquells comportaments de les coses, que acomplís plenament, i satisfactòriament racional, la ràtio, el número, signe o raó que ho comprengués i ho encaixés tot.

[Fora de jugada – atès que he mencionat Galileo – he de significar que els que el condemnaren no entenien res del que aportava el pobre experimentador científic, que la única cosa que pretenia era dir – com a priori creien aquells garants del saber sagrat – que en tot saber hi ha sempre factors que s’escapen; però que si volem iniciar una tasca serena, severa i segura del coneixement hem de començar a elaborar hipòtesis del “com si”, del “sembla que” les realitats s’haurien de manifestar de la manera que, per ara, proposa l’anàlisi experimental, la ciència.]

Ens ha quedat ben clar, després del llarg recorregut conscient els segles, que el que tenim, ens posseeix per la cultura, són creences: sabers, hàbits, comportaments recomanats, transmesos per les comunitats de les que formem part i de les que en som els seus representants. Aquesta cultura – que això és el tot plegat – s’ha de reconèixer que només són creences, no coneixements. Aquestes creences no es poden imposar com coneixements perquè assajar de conèixer és, cada vegada, verificar el que fem. Només en la verificació constant hi cap la noció de coneixement, que vol dir que allò sembla que ocorre de la manera com ha ocorregut respon al que fins aquest moment sabem. Això és tot.

Raó i follia: la raó són els arguments no contradictoris que posseïm del saber, la follia és aquell assaig de sospitar que hi ha altres maneres de raonar les realitats. Per si en dubtéssim, a part d’altres camins – com són els de les contradiccions constants entre fets i mots (o conceptes) – hi ha el que ens ha posat de manifest el surrealisme: la paranoia, el pensar o veure, percebre, altrament. Cal estar-hi amatent, però sempre evitant que hi hagi algú que se senti portador de veritats. Potser a aquest nivell de coneixements, de raons o sense raons hi ha algú que n’apareix desacreditat: els profetes. Em sap greu perquè fins fa ben poc em creia que els profetes eren els que tenien la clau de l’esdevenidor. Aquesta afirmació no significa altra cosa que hem d’estar molt amatents als perills que aporten els sabers radicals i absoluts de les creences.

Tot ho hem de fer a cada moment i per cada moment.

Vist: 185 vegades