Consciència de l’acció política: representativitat i comandament

(reflexionant el resultat de les eleccions d’alcaldes i regidors del 24/05/2015 a Barcelona)

En política, què és el més determinant: la representativitat o el comandament? Indubtablement les dues coses, però val més tenir comandament, que vol dir, en el cas positiu, projecte i decisió per executar-lo. Altrament, la representativitat pot fer aigües, perdre’s en petits plaers i satisfaccions. Bismarck i Prat de la Riba tenien projectes amb prospectiva ben precisa.

Política ve a ser sinònim d’exercici d’autoritat, però si no se sap sobre què s’ha d’exercir se’n pot anar tot en orris; l’exemple més catastròfic n’ha estat la Unió Soviètica de Stalin. En política el que és determinant és el projecte, si es té el poder. I el projecte implica una amplitud d’horitzó, de finalitats i connexions, que cal que vagi acompanyat de comandament fort. Les vies, així com l’ordre de prioritats, els camins a emprendre o a seguir per arribar el més ràpidament, adequadament i amb precisió als objectius, no sempre són acceptats pels que n’han de sofrir d’immediat les pressions i les primeres conseqüències. Aleshores cal que la implicació positiva que comporta la representativitat eviti un aparent arbitrari d’execució, atès que l’ordre de successió de les realitzacions no obeeix, ni sempre es manifesta, com l’ordre de prioritats de la globalitat dels interessos socials. Una manca de maquillatge coordinatiu pot malmetre la intenció de les prioritats, ferint fins i tot gustos, que poden conduir al fracàs de l’operació o a l’afebliment del projecte.

Obvi que els lobbies i les estructures de partit (d’interessos dels seus fundadors, dirigents o manipuladors) es constitueixen com a tals i actuen en conseqüència  perquè tenen projecte i cerquen el poder – que vol dir tenir els mitjans efectius – per executar els projectes. Però tot això són les beceroles de la política i del poder. El que és efectiu és la realitat de les situacions operatives: poder actuar.

Salvador Dalí deia: “mira que el que vols fer, no ho puguis fer, perquè si ho pots fer i encara no ho has fet ets un pur imbècil i no et mereixes res”. Si el teu projecte no el pots realitzar, cerca les maneres i possibilitats per a que la seva realització sigui possible; és aleshores que mostraràs el teu autèntic empeny.

Després d’aquesta positiva declaració de Dalí sobre l’empeny per dur a terme les tasques que hom es creu responsable d’executar, l’aspecte negatiu és que els projectes gairebé sempre ho són de part, d’interès concret respecte d’un determinat objectiu, sigui vital, sigui d’ambició. D’aquesta projectivitat, la més perillosa és la que es desprèn de la passió per manar, per subjectar, per obligar i entendre que els altres no són altra cosa que els braços executors dels deliris o dèries de qui aconsegueix imposar-se i fer prevaler els seus d’objectius, esdevinguts passions. Reconeixem que la vida col·lectiva i/o en societat, en gran part, no és altra cosa que aquesta realitat social. Moltes cultures actuals, disfressades sota noms de religió o de prohoms, no són res més que això, i el seu manteniment rau en els equilibris i manipulacions establerts entre forces o lobbies.

Ja sé que parlar en abstracte no resol res. Aleshores, prenent els resultats d’aquests moments entre les tendències socials que s’han contrastat a Barcelona ciutat, els 17.000 vots que separen l’Ada Colau de Xavier Trias marquen precisament la diferència d’atenció que els uns o els altres dediquen a unes qüestions (de mercat i dinàmica transaccional) o a unes altres (problemes reals d’habitatge, de subsistència material, de necessitats enteses com peremptòries no ateses). Aquests vots oscil·laran en una o altra direcció en relació a la solució real que ha motivat les intencions. Els benestants o els autònoms (aquells que han trobat l’auto subsistència) no es preocupen d’exercir els drets democràtics; creuen que complint amb les obligacions imposades ja n’hi ha prou. I la motivació d’altres agrupaments (també fraccions dites polítiques), la seva existència i presència social pot respondre a una actitud o formació cultural amb pre-judicis conceptuals i vitals organitzadors o orientadors de la seva acció i actitud. Les societats actuals ja no poden organitzar-se espontàniament; s’estructuren en funció, relació o competència amb el que troben als indrets on s’instal·len; ja no hi ha comunitats primitives “naturals”. Els agrupaments d’esquerra republicana voldrien un estat lliure per fer les seves polítiques socials de caire gairebé cantonal (que cada indret resolgui els propis problemes, que els generals ja els resoldrem entre tots, quan escaigui). Els de tipus “ciutadans” responen a apetències de reconeixement de petits lideratges econòmics, també culturals, amb interessos propis marginals al conjunt social en el qual actuen. Els socialismes polítics han deixat de ser els garants del control de les plusvàlues del capital explotador per passar a exhaurir i pelar-ho tot fins l’esgotament. Els pepeismes s’han esforçat per mostrar-se com els voltors de tot el que pugui tenir vida.

Amb aquestes propostes i tipus d’analítica hom pot seguir trobant els desllorigadors de cada agrupament social, abans entesos com rangs categorials  però ara plantejats descaradament com de possessió del que hi ha o sigui oportú   dominar-ho. Malauradament, la realitat social obliga a cadascú instal·lar-se en un dels encasellaments possibles i com que les possibilitats de joc depenen de la força que es tingui per imposar-la, aleshores la política és el camp obert per a l’arbitrarietat social. Exactament el contrari d’un ordenament per a una correcta dinàmica social de funcionament beneficiós al màxim per tothom.

Vist: 168 vegades