Da Francesco Papa, amor, assistència social i Caritas

Sóc conscient que en aquest comentari penetro en un terreny en el qual els meus instruments de recerca són com les potes d’un elefant a l’interior d’una botiga de quincalleria. Però no hi puc fer més, sento la necessitat d’intervenir en aquesta societat nostra, especialment aquella que, pel que sigui, ha perdut la dinàmica creativa, el fer per sortir-se’n, per instal·lar-se en la de “ja proveiran els altres”, ja trobaran solucions i el que importa, ara, és que tot respectant la meva qualitat innegable de persona (és el meu gran valor actual quan, en altres èpoques, ser persona no valia res si no es pertanyia al grup dels dominants), recolzant-me en aquest valor, espero que procurin, per mitjà de subsidis, de donacions i/o d’ajuts monetaris, alimentaris o d’altres tipus, em permetin viure per anar tirant. És la societat de les bicoques: no cal fer res per ser reconegut com ésser humà. És més, i això encara és més greu, gràcies a la meva presència indigent justifico la feina inútil d’infinitat de servents socials (digui’s funcionaris, ajudants o assistents socials degudament retribuïts) que procuren que, entre els mínims, no em manqui res (com es fa constar en un dels salms bíblics establerts per consolar la dignitat humana, que indubtablement ho és, però sempre que es faci l’esforç creatiu d’aportar més del que se’t dóna).

Entrem a la quincalleria; els departaments públics o oficials d’assistència social són, avui, els més forts i poderosos de tota estructura de poder democràtic. A altres indrets de domini polític aquests departaments no existeixen atès que hom només hi troba dominadors i dominats (aquells que s’han d’espavilar pel seu compte i, afegit, aportar sempre quelcom als poderosos). Tanmateix a les societats de tipus occidental hi ha estructures dedicades al proïsme (diguem-ho brutalment: la qüestió social o socialisme); ultra les de base política, a més, en especial, les esglésies i, entre elles, la catòlica, apostòlica i romana. Doncs bé, també a aquestes estructures d’assistència, socialment només es parla netament d’amor i de caritat: estimar l’altre com s’estimaria a Déu i ajudar-lo com t’agradaria que t’ajudessin (una mena de deixeu-ho al sortir com us agrada trobar-ho a l’entrar).

Així, les nostres estructures socials consisteixen en ajuts assistencials, de la mateixa manera que a l’àmbit dels grans afers i de la producció el que importa – a les borses, ben entès – és l’alta rendibilitat, al marge de què i en què (no importa en què es fonamenti la rendibilitat).

Els mots d’ordre de la política activa actual són: subsidis, ajuts, assistència, amor, caritat; com verifiquem, tot és ple d’empaties, de projeccions sentimentals falses des de l’arrel, atès que s’oblida o s’obvia el sentit intencional de l’ajut. És clar que s’ha d’assistir, però, per permetre que l’assistit faci el pas endavant, desenvolupi des d’aquell moment el seu projecte. És clar que tot s’ha de fer amb i per amor, però no per deixar-lo submís al donador de l’amor. No cal dir que la caritat pot resoldre una situació momentània, però la caritat no és per romandre en la contemplació misericordiosa de l’estat o la sort social de l’assistit o subsidiat.

De tot plegat se n’és ben conscient i la societat ja ho tenia tot previst abans de la degradant ensulsiada actual propiciada pels poders establerts o per les empaties masoquistes d’auto contemplació egoista. Hi havia els crèdits de paraula amb la garantia de qui ofereix esforçar-se; un predicador il·luminat, en Vicenç Ferrer, a la Índia no ha ajudat a morir sinó a treballar per trobar l’auto pròpia subsistència. Els ajuts són per ajudar a mantenir el nivell autònom de la subsistència necessària: no s’ha de donar sinó ensenyar, mostrar com hom és capaç de crear les pròpies satisfaccions vitals i culturals. La mateixa estructura de Caritas ha canviat el seu sentit d’ajudes al manteniment de la situació d’indigència justificativa de la seva raó d’estructura religiosa d’àmbit social per passar a ser un punt d’acció i recolzament per superar les situacions difícils. Ajudar és empènyer, no mantenir l’estancament moral i físic.

M’he trobat amb situacions escandaloses: al lloc on visc, més aviat benestant, les bones persones grans que viuen de rendes i pensions petites o grosses troben ara justificat anar a menjar als menjadors de Caritas o als municipals, no pas fer-ho o preparar-s’ho a casa. Fins i tot, quan surten, es comenten entre ells on es menja millor i on aniran els propers dies per canviar de gustos i paladar. Els joves només esperen que els avis els donin algun caler per anar tirant, atès que han assumit que són els que oficialment són reconeguts com ni estudiar ni treballar.

Les tecnologies són per ajudar tothom a obrir-se un camí propi per existir, no per mantenir-se en la indigència assistencial. Valle-Inclán ens va advertir, en un dels seus relats, que quan el marquès de Bradomín, fastiguejat de sí mateix i de la pròpia prosàpia – més pèrfida, perversa i malvada que ell mateix -, decideix desheretar els seus i donar el que encara li queda als seus súbdits pobres; aquests, desesperats, clamen contra ell i li retreuen: “Senyor, però si no podem venir a pidolar-vos la caritat, on anirem a demanar-la per subsistir?”

Malauradament s’està instal·lant la societat en aquest atzucac. Proïsme vol dir ajut perquè l’altre es posi immediatament en marxa pel seu propi compte.

Vist: 228 vegades