Dadaisme, filosofia dels valors, Catalunya segle XXI

Quan el 1919 Marcel Duchamp posa bigotis a la Gioconda, aquell acte no és gratuït: obeeix a una pregona preocupació sobre les bases i els fonaments de la cultura occidental, que tenia les seves arrels en aquell acte de fermesa de Sòcrates, quan el condemnen a mort i ensems li ofereixen que escapi de l’execució. El filòsof és ferm: “si sóc delinqüent, compliu la vostra sentència i, si no ho sóc, reconeixeu i proclameu la meva integritat i innocència i accepteu el vostre error”.

Als inicis del segle XX, conseqüent amb els progressos propiciats per la ciència, la consciència moral de la societat occidental basada en escales de valors aleshores ja anacròniques comença a flaquejar i disfressar els egoismes desvetllats per la nova situació de creativitat i producció amb actituds, signes i imatges radicalment falses, que la societat dirigent ja no sent ni practica. Les barbaritats de totes bandes de la Primera Guerra Mundial del 1914-18 en són el testimoni fefaent: el que es proclama no es creu. A la seva manera els dadaistes (amb Duchamp al capdavant) ofereixen, conseqüents amb la teoria des de la que actuen – i amb què es proposen desmuntar totes les realitats de les societats dels profits i no del benestar sostenible – les mostres icòniques de la brutícia econòmica i moral de la societat; és l’actitud “dada”, que elabora i lliura les imatges i els mots deleteris i dissolvents d’una Gioconda L-H-O-O-Q amb bigoti. Els sagrats valors occidentals, plasmats en aquesta imatge, queden blasmats.

Seguim: què és un valor? Una percepció conceptual (qualitat) d’un assoliment qualificat (moral) després de l’actitud dels humans en la relació entre realitats socials i la materialitat de la vida. La filosofia dels valors que des de la fraternitat i el respecte del proïsme cristià s’havia anat desenvolupant fins convertir-se en una actitud d’estricta consciència s’esmicola i no queda res davant d’una lluita descarada de mercats de matèries primeres, de consum per als productes i d’explotació humana per aconseguir els més baixos costos possibles i els màxims profits assolibles, al marge de criteris de respecte i consideració estrictament humans (no parlo d’ètiques perquè el mot, emprat aquí, resultaria fals). La primera meitat del segle XX serà una gossada (pack of hounds) despietada en tots els sentits i dimensions; la realitat serà un eixam de contradiccions i els resultats carregats i tipificats amb el valor infàmia criminal vergonyosa [des de fa dècades, però en especial aquests darrers anys, en són la mostra fefaent].

La filosofia dels valors – jo personalment he tingut la possibilitat d’estudiar-ho (Nicolai Hartmann) just en el moment de la meva joventut inquieta i ignorant primera – s’oferia per mostra la civilització com el punt màxim de l’ascenció humana vers un cim o Sinaí en què l’esforç, el saber, la ciència, el comportament i els benfets beneirien tota la humanitat i ens dotarien de la sensibilitat adient per admirar el joc meravellós que és aquest món sense explicació (Ramon Llull).

Res de res. I ara exemplificat en un petit grup humà que durant segles i segles d’integracions successives acaba d’elaborar un projecte, si més no, d’auto alliberament: una societat en la que tots els que hi són participaran per mèrits i necessitats del que s’hi produeixi. Societat que no és ni una bicoca, com Mònaco, ni un atzar sociopolític i de riquesa del subsòl, com Luxemburg, o poderosa perquè un conjunt d’atzars, circumstàncies, esforços i voluntats l’han convertida en tal, com els Estats Units de Nordamèrica; sinó una societat que ha sentit la necessitat de singularitzar-se i establir – o assajar – de crear un grup humà de creativitat, recerca i benestar en tots els àmbits en què sigui capaç de manifestar-se l’acció creativa natural, impulsada per l’enginy, dels humans.

Aquesta és la societat catalana: aquella que un bon dia un violoncelista va indicar a la resta del món que es trobava tocant els Pirineus, en què uns esforços comuns compartits havien ajudat a crear unes normes de regulació dels tractes de comerç – superant el troc o el robatori – i sobre la que en l’actualitat gairebé tot el món s’hi abraona amenaçant-la per mostrar els seus desigs de llibertat i creativitat. Una societat menystinguda pels poderosos del seu oest, traïda per tot tipus d’imperialismes prometedors. Els catalans són amenaçats fins i tot de privar-los dels seus estalvis fruit no de robatoris ni especulacions sinó de l’esforç de la seva activitat quotidiana existencial.

Em sembla que aquella obra que Duchamp va designar el 1917, Font, i firmar R. Mutt, haurà de perdre aquells valors de disseny de paraboloides hiperbòlics i tornar-se en el que fou inicialment concebuda – aleshores correctament i funcional –, un pixador.

És en això en el que s’han convertit els valors de la cultura occidental. Òbviament no parlo de les altres cultures perquè gairebé totes han desenvolupat els seus aspectes més menyspreadors pel gènere humà.

Però el segle XXI serà un segle català; perquè la creativitat és capaç fins i tot de resoldre les seves negativitats i contradiccions.

Vist: 138 vegades