Dalí i Guimerà

Dalí, l’infame, l’indigne, agenolla’t davant d’en Guimerà! Com és que et vares atrevir a dir-li “immens putrefacte pelut”, “gran porc” i “pederasta”, un 22 març del 1930, a l’Ateneu Barcelonès? En una conferència que hi feies sobre “la moral surrealista”! Només t’excusa que t’ho vares mirar malament, que anaves enardit per una Gala que acabaves de conèixer i que eres un jove l’objectiu bàsic del qual era fer-se notar (amb motiu pel teu cas, perquè series una personalitat molt forta i molt convençuda) i passar per on calgués perquè aquelles idees noves que aportaves, les del surrealisme, nascudes en tu mateix – que acabaves de trobar coincidents amb les que es desenvolupaven a París, on amb el Buñuel havíeu tingut el reconeixement fílmic creatiu de Le chien andalou –. Sensibilitat i idees que volies que s’imposessin allí on anessis.

Aquell contrincant del moment, en Guimerà, que ja era traspassat però molt venerat i respectat per la societat burgesa establerta, ben segur que era més mental que sensible, pel teu criteri d’aquells anys d’atmosfera ambient surrealista trasbalsadora, però havies oblidat o no tenies en compte que aquell creador tenia la sensibilitat impregnada a la ment; potser una mica excessivament cartesiana, en el sentit que el que és sensible és ja mental i a la inversa, el que és mental ha de ser sensible també per ser vàlid (jo diria que potser una mentalitat molt catalana, no massa comuna en altres grups humans). Però pensa que els temps en què treballava Guimerà eren uns temps en què voler que es respectés la manera natural de ser de les persones i dels pobles era un combat gairebé impossible, combat pel que calien tots els recursos, com més ferms i rigorosos millor, atès que era la imposició per la força de les armes i del domini polític el que decretava quina havia de ser la realitat social al carrer. Eren els de Guimerà uns moments i una circumstància en què o s’era un totxo acadèmic, un insuls ciutadà o bé un sensible desfermat. Guimerà assajava de ser acadèmic, pel respecte social que pogués determinar, i un arrauxat desfermat en la poètica i el teatre que composava.

Ara anem per pams i volem pensar – quan nosaltres érem joves també així ho férem (oblidarem aquest passat immediat nostre, noucentisme, ben cert, però  modernisme) – que el que cercaves era l’expressió directa de la persona, sense entrebancs i al marge dels recursos simbòlics establerts, tal com proclamava l’automatisme psíquic pur sense censures intel·lectuals, morals ni socials. Guimerà també cercava la possibilitat que els sentiments de les persones afloressin de manera directa, espontanis. Però hi ha via entre tu, Dalí, i Guimerà: la distància d’una història que a l’Estrat espanyol tenia un transcurs específic, ja que no es reconeixia ni s’acceptava el que no tingués caràcter oficial, permís i carta acadèmica de circulació. [Deixem anar aquí un incís molt gruixut: l’Acadèmia sueca del Premi Nobel va pensar, pel 1904, premiar les literatures potents de creativitat però menors d’àmbit social. Va pensar atorgar exaequo el guardó a Frederic Mistral i a Àngel Guimerà, i així es va comunicar als governs dels països respectius. El govern espanyol va refusar que el guardó per Espanya s’atorgués a Guimerà i proposà i aconseguí imposar a Echegaray].

El que succeeix és que Guimerà es troba a la fase creativa de “mirar enfora”, d’excitar i desinhibir els sentiments de la gent, socialitzar-los, cercar-ne l’acceptació social (una mena d’anticomplex freudià), mentre que Dalí – el surrealisme – el que fa és extreure de dins i mostrar el que és subjectiu, únic i personal, creatiu per ell mateix, si s’escau.

La censura de l’intimisme subjectiu modernista català fou duta a terme, a Catalunya, pel noucentisme, i quan tu arribes a l’Ateneu és socialment ben vigent. I aleshores, al meu parer, et confons i atribueixes a aquell peluts – aparentment putrefactes – el que la societat activa productiva estava fent; la realització màxima de la qual fou el Palau Nacional, de Montjuïc (amb el contrapunt del Pavelló Alemany de Mies van der Rohe). Però aquesta no havia estat l’aportació de Guimerà, que fou social, combativa, de defensa del dret de lliure vivència de les llengües i de les emocions (pensa en Maria Rosa, en Manelic, les natures humanes desencadenades). La teva “moral surrealista” anava per altres bandes, tenia altres fronts de lluita. Dalí, ets molt llest, però Guimerà també era molt subtil; la Santa Espina és un poema simfònic a la manera del classicisme romàntic on tots els efluvis anímics són escaients i hi caben [pensa que la sardana homònima que hi és inclosa fou prohibida per “l’autoritat militar” el 1917 perquè “provoca indebidas actitudes de respeto”], i infonia als mots i a les accions escèniques tota la força de l’exemple de ferma i convincent realitat social i política. Potser en Guimerà hi havia una mecànica que tu has substituït per un flux corporal, provocant actituds de respecte a intencions inconscients que altrament no ho haurien aconseguit.

Cal pensar i repensar molt per retrobar-nos en la nostra grandesa catalana real.

Vist: 282 vegades